Gos d'Albert Roig
GOS
Jo dormia. Sentia els xiscles esmolats del carcarà.
El carcarà a la gropa de l’ase.
L’ase clavava coces cegues, agre.
Vaig dir “Qui esmola l’acer de la nit?”
Albert Roig
Començo aquesta entrada amb un lament: ens va faltar temps. Ens agradaria haver pogut parlar més del llibre en si i potser d’haver llegit algun poema. Perquè si la poesia de Rilke no es pot llegir sense Rilke, l’obra de Roig no es pot llegir sense Roig. Ho podrem fer mai?
Fa cinc anys vam conèixer un Albert Roig posseït per Rainer Maria Rilke i en plena creació de l’obra, ara l’hem retrobat amb el llibre acabat i amb ell, per sort, alliberat.
Els sis anys que Roig ha estat mimetitzat amb el poeta austríac han donat com a resultat aquesta biografia documentada, intensa, profunda, ordenada en capítols independents, apassionadament caòtics, que responen a la pregunta: com es fa un poeta?
Roig tripula la seva nau literària enmig d’una tempesta de paraules, persones i sentiments, una deriva que enganya al lector amb la promesa d’un naufragi imminent però que li regala esclats de llum inesperats i reveladors. És qüestió de deixar-se portar i confiar. Llavors potser acabarem xops i esgotats però absolutament fascinats i agraïts per l’aventura. I tot més enllà dels gèneres, a ritme de poeta. Roig, igual que Rilke, encercla, gira, mira, madura i vessa.
Claire Goll ballava per Rilke despullada davant d’un xal i el poeta ho reviu, Albert Roig ens ho explica:
Tot gira. El vell alandre i el vell matxo a l’hort, els cadups a la sènia. El fang i el torn a les mans de l’alfarer del Nil. Els qui ballen valsos a Viena, a Worpswede. A París els acròbates s’enlairen, giravolten, cauen damunt una vella i bruta estora, amb un fals somriure. A Berna, la tardor del 1922, veu uns xals perses i escriu Xal. Els hòmens errem, girem al voltant d’un buit semblant al centre rodó, i silenciós, d’aquells xals: el desig.
I així tot el llibre. Girant de capítol en capítol: l’amor, la mort, la poesia, la natura.... girant fins arribar al centre: el pinyol, la rosa, el gos.
Escric i ho esborro i ho torno a escriure i ho torno a esborrar. Segueixo la respiració del bolígraf i el plaer del paper i, després, ho dic de viva veu. Sóc home de teatre, com tots els grans escriptors del XX. Es pot entendre, per exemple, Albert Camus sense el teatre? I he volgut tornar a dignificar un subgènere avui menystingut: la biografia. La biografia és llibertat creativa: tothom coneix la vida i la mort de Rilke, o de Lorca. Es tracta simplement de fer-los ressuscitar. Deixem-los que ens parlen, ben endins nostre, deixem que ens parlen de nosaltres mateixos. Albert Roig
Tota l'entrevista de Jaume C. Pons Alorda al Núvol: Albert Roig: “Jo dic que he escrit un llibre de meravelles, i de vileses”
Si voleu saber més coses sobre la seva vida i obra us recomanem que volteu per la xarxa, el trobareu recitant o en entrevistes tan irreverents com aquesta.
La culpa és de la burgesia tortosina
Tornarem a convidar l'Albert perquè ens parli del seu Brasil personal d'aquí un temps, el que tardi a escriure el seu nou llibre, perquè les trobades del club amb ell són impagables.
Mercè Barnadas
Comentaris
GOS es un sorprenent,interessanrissim i autentic ( en el sentit de treballat "cientificament" anant a les fonts, al material primer) magnificament construit, on escoltem la veu de l'autor, del poeta , dels seus propers,coneixem la biografia de Rilke,en llegim poemes,veiem especials fotografies...
Sentir l'Albert parlar del llibre em va encantar i una mica mes de temps per parlar de com esta escrit i llegir alguns poemes hagues estat fabulos.
Esperem tornar a trobar lo amb el llibre sobre Brasil.
Gracies Merce pels magnifics post del club i la feinada i a L'Albert Mestres per tant que estem aprenent i gaudint
Confesso, i sé que parlo en nom de més d’una, que esperava aquest club quasi amb ansietat. Desitjava el retrobament amb el poeta foll i salvatge de fa uns quants anys; amb l’home posseït per Rilke; amb el vividor que no es treia el sexe del cap i que li passava a la boca de seguida que es deixava anar. En cap moment el dubte de la decepció va passar pel meu pensament. Sabia amb certesa absoluta que no estava davant d’un d’aquells descobriments meravellosos dels que no vols saber res més per por a que les expectatives no s’acompleixin. Res d’això podia passar, no entrava en els plans de la vetllada. I, efectivament, res d’això va succeir. Bé es veritat que l’estat de follia anterior havia desaparegut per deixar pas a una mena de recança dolça. Ara teníem un Albert més savi i assossegat que, si bé producte de la poca salut, ens mirava amb un ulls menys vius però igualment magnètics.
Confesso, un altre cop, que vaig anar a la sessió sense haver llegit el llibre, realment m’interessava molt menys que l’autor. Però, tercera confessió, després de divendres, no podia deixar-lo passar de llarg. Ara estic ben enganxada. Algú va dir al club que el tortosí hi té molt a veure per no poder deixar de llegir. Jo crec que també deu tenir el seu efecte que l’Albert et somrigui, descarat com ell sol, des de la funda de la contratapa. Aquesta setmana he deixat d’estudiar al tren, només vull la companyia del Gos per perdre’m, sense saber si llegeixo a un boig o a un altre, perquè tampoc m’importa.
Albert Roig, un últim desig, no triguis gaire a dur-nos al teu Brasil, si et plau.