L'acta del partit.
Escrivim aquesta petita crònica de la trobada del dimecres 27 de gener amb la voluntat de que ens serveixi de complement i record. Hi trobareu imatges que ara ens resulten molt properes però que potser, amb els anys, seran tan evocadores com la fotografia familiar que ens introdueix a la novel·la La sala d’estar és un camp de futbol, un llibre que forma part de la col·lecció D’on vinc d’Ara Llibres, a la qual també hi pertany Pantalons curts de Joaquim Carbó, el nostre autor De Capçalera.
La sala d'estar és un camp de futbol és un volum que trobareu entre les novel·les de la biblioteca perquè, en realitat, és una obra de ficció. Són un seguit d’anècdotes infantils, suposadament autobiogràfiques, que no segueixen cap ordre cronològic i que ni tan sols estan situades en un espai forçosament real. Fantasia, escenaris impossibles, històries inacabades... Fonalleras reconstrueix un univers familiar amable i proper en petits capítols que van traçant una mirada literària final sencera, total.
El capítol inicial i el final fan referència directa als morts, els recents (coneguts, recordats i estimats) i els llunyans (oblidats...potser). Dos capítols reveladors. Però no és un llibre trist, la mort no és el tema central, al contrari, és un text dinàmic i vital i conté comprimides totes les grandeses i les misèries d’una vida compartida qualsevol.
Un relat que va de l’efímer al transcendent i del transcendent a l’efímer. Petits detalls genuïns que ens condueixen a una comprensió més universal. És clar, estem parlant de literatura.
Sempre aquesta primera regla:
Allò que és petit, també és gran.
El llantió i l’alimara, el far i el llantió.
El silenci fractal, la llum fractal,
el temps, l’eternitat?
Jordi Sarsanedas, Com una tornada, sí. Proa, 2003
Durant la sessió vam aprofitar per recordar el pregó que Fonalleras va fer a la Festa Major de Caldes l’any 1988 i l’article que va sortir publicat l’any anterior al programa i que és un dels millors que s’han escrit mai sobre l’aigua termal. Aprofitem aquest espai per a reproduir-lo: Glops de l'enigma.
Plou. L’aigua inicia el procés cap a la fondària. Es va amarant de dilemes i sospites minerals. A la fi, després de cinquanta anys, s’enlaira –tèrbola i impetuosa- cap a la superfície. I nosaltres ja no som tímids habitants del Balneari. Rebem la saviesa dels caus pregons i, a la vegada, fent veure que compartim una pràctica social intranscendent, esdevenim masovers de l’enigma.
Es podria dir que el partit va acabar en empat perquè tots hi vam ganyar i que ens vindria molt de gust, en un moment o altre, anar a la pròrroga i, si convé, als penals.