El país íntim de Maria Barbal: 2 de juny
Maria Barbal. País íntim. Columna, 2005
Acabes el llibre i vius molt de temps sota el seu magnetisme. Perquè la Maria Barbal en sap. De mica en mica t’absorbeix i et condueix per diferents països íntims, el de la Rita, de la seva mare, de la seva terra, de la seva història. Un país en el qual t’instal·les perquè no n’ets del tot estrangera. El to és greu, reflexiu. Cada detall és transcendent, cada paraula definitiva. Una filla en una recerca constant de respostes i una mare presonera del seu dolor, mutilada emocionalment per la guerra. Una supervivent, con tantes altres:
Un exercit de criatures i joves que no podran estimar els seus fills amb petons i ho hauran de fer amb llàgrimes i paraules com durícies.
En aquest sentit m’ha fet pensar en el que ens va explicar i escriure l’Àurea de la seva mare. Ho recordeu?
Angelina Colubret i March. L'herència del silenci
Paraules que fereixen, petons inexistents i la castració emocional fins i tot en els somnis
Abans d’adormir-me retorno als moments de felicitat amb el Serni, un a un els penso. Li faig petons als llavis i a la cara, però em nego a entrar la llengua dins la seva boca. Em diries “carnús”, si ho fes, i no vull que em posi la mà sota les faldilles, rebria la teva condemna.
Però també hi ha altres temes: el canvi que suposa abandonar l’ofegament del poble, el retorn com una persona diferent, la reconciliació. Una mica com Primavera, estiu, etc... de la Marta Rojals però en temps anteriors, més durs per les dones (d'aquí). El paisatge com eix d’equilibri en moments de tempesta existencial
Em disposo a repassar les vacances que avui acaben, però el cotxe travessa el pont del riu, li dic adéu en silenci, de la carretera estant, no puc veure els revolts on he anat a mirar les aigües inquietes, les basses on m’he banyat cada estiu, les pedres amoroses sota el sol, l’ombra dels clops. Des que m’allunyo del poble, he descobert que el paisatge és com un ser estimat que mai no et fa retrets.
L’herència de la Guerra Civil als pobles, les lluites universitàries, la família, les pèrdues prematures. Vides trencades que, malgrat tot, respiren moments de discreta i senzilla alegria. No te n'adonaràs i acabaràs de bon matí plorant a llàgrima viva en un tren de rodalies.
Hi ha moments que em sembla que has admès que el dolor forma part de la vida i que no ha d’esborrar-ne completament la felicitat.
Un plaer.
En parlarem amb ella el dimarts 2 de juny a les 19h a la bibliioteca.
Comentaris
Ho he tornat a fer, me l,he tornat a llegir. Només l,havia agafat del prestatge per mirat-lo, però l,he obert, he començat a llegir i ja no he pogut parar fins al final. Crec q és la tecera o quarta vgada que llegeixo Pedra de Tartera i com sempre, he plorat i no pas poc..
Aquesta petita joia de la literatura catalana em té el cor robat, testimoni dur i preciós alhora d,un temps i un país i sobretot d,unes dones...
El portaré dimarts a la biblioteca per a que la Maria Barbal mel,l signi i llavors ja serà perfecte!
Moltes gràcies Mercè, sé q t,ha costat molts esforços fer venir la Maria Barbak a Caldes, però per mi t,asseguro que és com un regal, gràcies
estic acabant de llegir -lo , m'agrada molt, quina fortalesa que tenien les nostres avantpassades, i quina senzillesa de vida que els hi va tocar viure i malgrat tot eren felices amb el que tenien
Aquest matí he acabat Pedra de Tartera. Fa uns anys vaig veure l'obra de teatre i em va agradar molt però he descobert un llibre de poc mes de cent planes meravellosament ben escrit, imprescindible per a qualsevol biblioteca. Al principi la història era com la Conxa, una pedra de tartera que rodolava sense voluntat pròpia. La vida i sobretot la feina feien passar el anys i els dies dels protagonistes sense gaire il·lusions ni ambicions i horitzons no més llunyans que Barcelona, ni tan sols l'amor i els fills feien que les alegries fossin poques. Però a partir de la detenció de les dones i la mort d'en Jaume, la tristesa, la desesperança de la Conxa i la injusticia dels dies passant de la mateixa manera, de la supervivència de l'Elvira, l'Angeleta, en Mateu i la pròpia tia , fan que cada línia escrita faci saltar les llàgrimes. Finalment, la imatge que ens mostra de Barcelona i la pena d'haber deixat la terra ha estat la culminació d'una veritable obra d'art.
Gràcies, Mercè. Ens havia commogut Pedra de tartera, però aquest d'aquest País íntim no en sabíem gaire res. El llegirem!!!
Ai, quines ganes em va venir!!!!
Avui acabo Pedra de Tartera, un plaer senzill i commovedor, dilluns em trasllado al País Íntim...
Impressionant. La Barbal no: TU i la manera que tens d'explicar les coses. Moltes gràcies, Mercè. Ets molt bona.