Grégoire Polet: Marea alta marea baixa
Així comença l'obra de teatre de Polet:
DIDIER: No s’atura. El sento sense parar, aquest soroll, aquest ronc, dzzzz, grrrrr, el túrmix, que tritura la papilla, i quan ja no és el túrmix , és l’inhalador, brrr, mitja ampolla d’Aspovent, mitja ampolla d’Artapan, deu minuts sota la nàpia del nano, i després el microones, i després una altra cosa, sempre màquines elèctriques amb un soroll de bram o de ronc, robots domèstics, aquest soroll horrible del buit. És el taüt que repica, la tomba que ronca. Dzzzz, grrrr. La vida de la meva dona està totalment buida, i la meva, per analogia. I el nen està com una foca, inflat, amb mides inhumanes, per omplir aquest buit. Se li demana que tingui la bondat de posar-se malalt, de no dormir, de ser difícil, preocupant, és imprescindible que ompli tot el lloc. És la desgràcia de la pau, la comoditat i la salut, que ens priven de tots els combats i ens deixen sense res de res, buidor, existències per omplir de res, de vent. D’una cosa en el fons: de felicitat visible, o sigui, de conformisme pur. Que tinc un fill, molt bé. Que no en tinc cap, fatal. Que el meu fill és minusvàlid, som uns fracassats. Al casament de l’Edith, tota la qüestió era saber si la nebodeta que és trisòmica estaria entre les altres nenes dames d’honor per portar la cua del vestit de noces blanc com la puresa, el coixinet i les aliances, d’or igualment pur.
Grégoire Polet. Marea alta marea baixa. RE&MA, 2013