Club de Caldes de Malavella

Presentació de "Marea alta marea baixa" per Grégoire Polet

Marea alta marea baixa, és la història de dues parelles, estranyament semblants, que viuen en llocs i en moments diferents, però que tot fa pensar que són potser una sola i única parella. Desdoblats, en mons paral•lels. La primera parella viu en l'avorriment i la banalitat, l'altra viu en l'excitació de la cita amorosa. Tot passa com si una i altra parella estiguessin lligades en profunditat per una relació de somni o de record. Al final ja ni ells saben qui són exactament, però continuen el seu camí, en la seva pròpia realitat, marcats per una nostàlgia perdurable.
És aquest joc de mirall, aquest anar i venir continu d'una parella a l'altra, d'una realitat a l'altra, el que volia escriure, per múltiples raons, conscients i inconscients.

Edward Hopper. Habitació a Nova York (1932)

Al principi, volia una història d'amor, i l'amor és sempre un anar i venir entre el jo i l'altre, amb una posada entre parèntesis dels seus límits, un esborrament fins i tot, i un nou traçat.
Després, volia mostrar que el temps i l'espai no existeixen realment, i que hi ha molts nivells de l'ésser que funcionen sense ells, en les transparències del pensament, del record, del somni. I que una parella pot ser diferents parelles, i que diferents parelles poden ser només una sola parella; o, en altres paraules, que un amor pot ser diferents amors, i que diferents amors poden ser-ne un de sol.

 

Edvard Munch. Home i dona (1898)

Volia també donar via lliure a decorats i paisatge que porto en mi i que, periòdicament, han de sortir i desplegar-se sobre el paper. Vistes a vegades anecdòtiques, alguns sons amb força de mots. Per exemple, la pista de tennis d'un hotel i el soroll de les pilotes picades per jugadors que no es veuen, les platges de la mar del Nord, la sala d'exercicis d'una escola de ballet clàssic, etc. Aquests paisatges interiors, que tens ganes d'escriure, tenen un sentit poètic que se'ns escapa; sovint semblen ser elements una mica arbitraris o no-essencials a les obres literàries, però a vegades són, tanmateix, matèria literària en estat pur i brut, fins al punt de poder dir d'un lloc o un element de decorat que és realment com un personatge més al text. A vegades el personatge principal i tot. És potser aquí el cas de la mar del Nord, els seus amplis moviments de marea, el color dels seus ulls.
En fi, els marivaudages, aquests jocs d'amor i de mirall continus entre les dues parelles, aquestes anades i tornades entre realitat i ficció, són també, a més d'un homenatge al meu venerat Marivaux, és clar, el plaer de posar en escena un laberint de miralls del joc teatral mateix, que és l'única ficció que s'encarna en els cossos reals (els actors).

Quan el mar del Nord i el Bàltic es troben

A la meva trajectòria literària, el teatre va venir en segon lloc. Primer, només escrivia poesia, fins als divuit anys. Després em vaig marcar l'objectiu d'escriure dues obres de teatre, a fi d'ampliar les meves capacitats expressives. Aquestes dues obres, massa joves, s'han quedat al calaix. Després d'aquestes dues obres, vaig començar a escriure textos narratius (algunes novel•les curtes, després una de llarga). Vull dir amb això que m'he acostat al teatre a partir de la poesia i l'escriptura, i en absolut de la pràctica escènica. Per a mi, el teatre era la poesia i a més el diàleg. Era la paraula i a més la multiplicació de les veus. Per això la meva escriptura teatral està molt decantada cap a la paraula, i menys directament cap a l'aspecte visual, escènic, o sigui mut. Aquesta dimensió, la confio espontàniament i totalment als directors d'escena, perquè el teatre és també l'únic gènere literari que és essencialment un art col•lectiu i pluriautoral.

Grégoire Polet