Joan Vinyoli per Albert Mestres
Joan Vinyoli i la seva dona, Teresa Sastre, a la platja d'Aiguablava. Foto: Arxiu Vinyoli
Joan Vinyoli és un dels grans poetes de la meitat del segle XX, o sigui, dels que van emergir després de la guerra, al costat de Salvador Espriu, Joan Brossa, Vicent Andrés Estellés, Josep Palau i Fabre o Gabriel Ferrater. Els uns són poetes socials o de l'"experiència", com Andrés Estellés i Espriu, altres de l'avantguarda radical, com Brossa o Palau i Fabre, finalment Ferrater renovador profund i "pare" de tota la poesia catalana posterior a través de la seva immersió en la literatura anglosaxona.
Gabriel Ferrater
Vinyoli, modest hereu de Riba i el noucentisme, va anar fent la viu-viu al marge dels cenacles literaris assegut en una butaca i amb un whisky a la mà les hores que no gastava en la tasca editorial on es guanyava la vida. En un moment donat, va ser tocat de la "passió" de Rilke, i els que vau assistir a la sessió, ara fa un any, d'Albert Roig, ja sabeu que vol dir això. Si la poesia de Vinyoli havia estat fins llavors un procés gradual de depuració per arribar a la substància a través de la forma, a partir d'aquell moment esdevé depuració d'ella mateixa, és a dir, de la substància.
Rainer Maria Rilke
La poesia de Vinyoli no és fàcil d'entendre, però és molt senzilla, molt despullada, sense artificis ni pirotècnies, i això és el que li ha valgut des de la pràctica desaparició de la memòria literària al moment de la seva mort una creixent consideració. Avui, per a les noves generacions de lectors, crítics i poetes Vinyoli és possiblement el més gran poeta de la seva època, amb una obra no excessivament extensa però prenyada de gratificacions i petits gaudis sorprenents al costat d'una contundent emoció estètica per la capacitat de servir-se nua. "Passeig d'aniversari", aparegut el 1984, és l'últim llibre publicat en vida per Vinyoli. És un llibre colpidor per l'emoció que és capaç de transmetre a través de les imatges, de la verbalitat, del to, una emoció despullada de dramatisme i de capitulació.
Ho comprovarem el dia 17 gràcies a en Pep Solà i l'Anna Maluquer.
Albert Mestres