Club de Caldes de Malavella

Primera volta al món en sis vins

Crònica del tast de vins que vam fer a la biblioteca el 17 de gener de 2014 amb l'enòleg Jordi Viader.

 

Escrita per Mila Hernández.

La informàtica ens volia jugar una mala passada però quan dotze persones s’acosten a una biblioteca amb la intenció de gaudir d’un bon vespre enològic no hi ha sistema operatiu que les aturi.

Taula llarga, copes de vidre immaculat i boníssima predisposició són alguns dels ingredients que auguren una trobada interessant, divertida i enriquidora, com el propi vi.

Primer gran descobriment de la nit, la Xina és el cinquè país en extensió de plantació de vinyes i aviat serà la primera productora mundial perquè els francesos i els americans, que se la saben molt llarga, han descobert que això també es pot deslocalitzar. També ens assabentem que Andorra comença a treure el cap en aquest apassionant món.

Una tocada de cresta per la gent que ha visitat algun celler a la Rioja però mai no s’ha acostat a l’Empordà. És el problema de tenir les coses bones tan a prop, que no les sabem reconèixer i només ens hi fixem quan algú altre, forani normalment, ens ho diu.

 

L'enòleg Jordi Viader

Més coses... Als maridatges resulta que es barreja el vi amb el que sigui, cosa que tampoc ens havien explicat tot i que és de domini públic que una bona copa de vi resulta l’acompanyament ideal en qualsevol situació, la més alegre, com el naixement d’un fill, la més trista, com la pèrdua d’una persona estimada i la més impensable, com un torneig de tennis.

Iniciem el nostre singular viatge i ho fem per la veïna França, mirall de qualsevol aspirant a viticultor/a. Allà trobem noms de regions vinícoles tan familiars com Rioja o Priorat: Bordeaux, Loire, Champagne...
L’ampolla que ens presenten ja és diferent a les que veiem habitualment a les lleixes dels supermercats, té un color d’aram verdós i una etiqueta amb un fons clar, neta.
Tasto el vi com el que sóc, una ignorant en la matèria i, d’entrada, em fa pensar en cava, però sense bombolletes. És fort i noto el recorregut que va des de la boca, el pas per l’esòfag i l’arribada a l’estómac. La resta de glops ja entren millor...

 

Tot seguint, amb un cop de pantalla, marxem molt lluny d’aquí, cap a la desconeguda i exòtica Sud-Àfrica. Allà el vi va arribar de la mà dels colonitzadors. Com que m’han deixat l’ampolla al davant m’hi puc recrear. El vidre és de color verd clar i té forma com de llàgrima. L’etiqueta, també en tons verds, em fa pensar en la dels medicaments antics.
Del vi ens diuen que hem de trobar un regust salat a la boca, per la proximitat de les vinyes al mar. El cert es que és molt diferent de l’altre, més suau i amable. Jo el trobo molt bo, tot i que també pot ser que el glop francès m’hagi deixat trastocades les papil•les gustatives.

 

 

Ara volem cap a l’est, a la desconeguda Nova Zelanda. Aquí fa poc que es dediquen a les labors del vi, només des dels anys 70, i resulta que tenen el millor souvignyon blanc del món, francesos dixit.
Curiosament no hi control de qualitat per aquestes latituds, cada celler es preocupa prou d’oferir un bon producte. Vet aquí que s’ha d’aprendre molt dels nouvinguts. El que si que s’han de treballar més és l’estètica de l’ampolla i el disseny, poc atractiu, de l’etiqueta.
Aquest caldo té una olor molt intensa i gust de mango, gairebé sembla que el masteguis, però es aspre.

 

I de les antípodes tornem a l’Empordà, en un sol glop. És el primer vi negre de la nit i té un nom molt curiós “Punt i a part”. L’etiqueta simula una pissarra amb una figura pintada amb guix i, ens expliquen, que sempre es tracta d’un cos en moviment. És un vi de caràcter, com la pròpia terra, espècies, pebrot, pedra i la fusta justa, en resum, molt bo. “Heus” (aquí) que el primer vi dóna lloc al “Llavors”, el segon, i el “Punt i a part”, que no final, ens on hem arribat.

 

Aquí ve quan ens expliquen que hi ha varietats de raïm prohibides, que no es poden etiquetar com a “aptes” i que només es fan servir per fer vi de taula. Fins i tot en aquest món idíl•lic es pot estar al marge de “la llei”... Per cert, no sé si sabeu que també podem trobar microvins!

D’un salt arribem a Croàcia. Torno a sentir una bonica paraula “malvasia”, es curiós haver d’anar tan lluny per retrobar-me amb un mot de l’infantesa, amb reminiscències de dolçor i nostàlgia. Aquest vi també es negre i té olor i gust de fum. Els experts diuen que el que noto és el ferro, la humitat, el sotabosc ombrívol... Talment com si m’estigués bevent les localitzacions de “El senyor dels anells”... El color del líquid és molt maco, d’un robí intens.

I “entre copes” ens plantem a Califòrnia, directament a les Valls de Napa. Els seus Cavernet Sauvingnon negres i els Chardonnay blancs són els millors de la terra, encara que els nostres enòlegs experts no estan massa d’acord i pensin que l’intens gust de fusta amaga el del raïm. L’ampolla és del més pur estil Angela Channing.

Una altra curiositat, als cellers californians consideren la professió d’enòleg d’alt risc i si cal buidar una cuba de pòsit de raïm hi ha dos o tres i indicadors d’oxigen, has de portar un arnés per si perds el coneixement i una persona, a peu de cuba et va donant conversa per obligació, vetllant per la teva vida.

Arribat aquest punt i amb les cares molt més somrients que al principi, amb uns colors de salut fantàstics i la llengua deixada anar, fem una porra de valoració de l’últim vi... El preu és absolutament especulatiu i, qui ho havia de dir, la guanyadora és la Mercè, deu tenir un fondo materialista, profund, profund...

Per rematar un Burdeus, per mi, poqueta cosa, no sé, com si no tingués res d’especial (i potser és la crème de la crème...). De fer vi els francesos en saben molt però si ens posem amb les etiquetes, aquesta gent ha d’aprendre molt dels dissenys dels veïns del sud... i, segurament, de la manera de passar una vetllada agradable i divertida, plena de nous coneixements i curiositats i, el millor de tot, amb una boníssima companyia.

Mila

 

El premi de la porra