Club de Caldes de Malavella

Cartes a Màrius Torres

Màrius Torres i Mercè Figueras

Després d’acabar Incerta Glòria em van venir ganes de llegir les cartes que Joan Sales va escriure al poeta Màrius Torres. Vaig agafar el volum, de més de cinc-centes pàgines, pensant fer-hi potser una lectura transversal. No ha estat així. Ja podia haver sospitat que la manera com escriu Sales tant atrapa en ficció com en no-ficció (si és que aquestes cartes es poden descriure així). El volum comença amb un intercanvi de missives a una altra destinatària, la Mercè Figueras. És a partir d’aquesta relació epistolar que Sales pren contacte amb Màrius Torres amb qui li acabarà unint una forta amistat. La Mercè i en Màrius estaven internats al sanatori de Puig d’Olena, un centre per a malalts amb afeccions pulmonars. Les cartes tan aviat les escriurà a un o a l’altra, també n’hi ha que van dirigides a la germana de la Mercè, l’Esperança.
La primera l’escriu a Barcelona el 28 de febrer del 1936 i l’última a Macorís (República Dominicana) el 20 de novembre de 1941. Cinc anys particularment intensos i dramàtics, com us podeu imaginar.

Les cartes ens fan viure, per exemple, la sopresa inicial que li provoca l’alçament militar, lligat amb l’esperança que fos una situació perfectament controlable pel govern català.

Però em sento furiosament optimista respecte el desenllaç d’aquesta tragèdia tan inesperada i tan espantosa: la meva reacció pot resumir-se en un crit: ¡Visca el govern legítim de Catalunya! La resta és una correntada que passarà; el govern autònom restablirà l’ordre públic. L’essencial era vèncer la sublevació anticatalana; perquè per a nosaltres, i per damunt de tot, es tractava d’això. Pel que fa als incendis d’esglésies, saqueigs i assassinats que van començar el vespre del diumenge 19 o sigui moltes hores després de vençuda la sublevació ja només serveixen per deshonrar la victòria.  (27 de juliol de 1936)

A mesura que van passant els mesos, aquesta confiança va disminuint i l’escriptor passa per diferents estats d’ànim que van des del desconcert del principi fins a la desesperació final més absoluta, passant per espisodis de ràbia o d’inflamada irritació, no només amb els feixistes sinó també amb els anarquistes i altres grups “polítics” per les seves accions i assassinats a la reraguarda i també amb el govern català per la seva inacció o les seves accions incomprensibles.

Desventurada Catalunya, quin buit hi haurà fet la guerra; quin buit més a propòsit per facilitar la invasió a gran escala que tot fa preveure que ja duen pensada… ¿Era necessari a darrera hora cridar a files els nois de setze anys com ha fet un govern criminal i enviar-los al front sense cap preparació militar? Fins això hem hagut de veure, Màrius, a fi d’acabar-nos de cobrir d’una vergonya que ja no ens traurem mai més de sobre. El de menys és perdre aquesta guerra; el pitjor és com l’haurem perduda. (15 de gener de 1939)

És clar que totes aquestes cartes també inclouen fragments de vida quotidiana que alleugereixen la lectura. Es dibuixa un home amb un gran sentit de l’humor, com ja hem pogut comprovar a Incerta Glòria i amb un especial amor cap al país i la família.

Voldria ser un soldat disciplinat però el govern del meu país no vol, per ara, soldats disciplinats; tot el contrari. Què hi farem. Ja que no el deure, a Barcelona m’espera la meva filla que el mes vinent farà tres anys i mig; almenys això és segur. ¿I no val, pel cap baix, tant o més que tot l’univers? (29 d’agost de 1936)

Aquestes cartes que ens serveixen per seguir el ritme dels esdeveniments de la Guerra Civil, ens transporten durant uns mesos al front d’Aragó. Allà Joan Sales va lluitar, o va esperar ordres d’intervenció, en uns escenaris que, si heu llegit la novel•la, us seran molt familiars.

Sóc a Esteqüel….aquest poble que consta de 280 cabanes anomenades cases, un centenar d’eres amb les seves pallisses i un casalot de rajoles negrenques, que anomenen castell, dalt d’un turó immediat al poble; a dos o tres quilòmetres d’aquest hi ha a més un convent de mercedaris. (4 de juliol 1937)

Però aquesta no és l’única cosa que us sonarà. Què en penseu d’aquests fragments?

He pogut conjuminar tots els detalls d’una complicada combinació que permetrà a totes dues Nuris (la seva dona i filla) de passar el Nadal amb mi en aquest poble abandonat. Amb elles pujaran la dona del capità Gogó, la del metge i la del comandant, aquesta també amb una filla única.”(7 de desembre de 1937)

El convent de Santa Maria de l’Olivar, de l’orde de la Mercè (…) La bogeria anàrquica de l’any passat s’hi rabejà; el saqueig i la profanació no es deturaven davant de res, ni tan sols de les tombes. (…) No bé passat el gran portal de l’església ens esperava tot un espectacle: les mòmies dels frares difunts tretes dels nínxols (uns nínxos verticals oberts a les parets de l’església; es veu que en aquest convent hi havia la tradició d’enterrar drets els frares). Dues d’elles estaven posades al peu de l’altar major en actitud d’una parella que es casa; una altra revestida de casulla i repensada a l’altar, feia com si fos el capellà que els casés; les restants, tot al volt com si fossin els testimonis dels casori, es repenjaven a la paret.  (5 d’agost de 1937)

Hi ha cartes des de l’exili, primer a París, després a San Pedro de Macorís. En un volum tan important hi trobem molts més temes interessants. Un d’ells és la relació amb Màrius Torres analitzant la seva poesia. Sales és un crític implacable, però això queda pendent per un altre post.

Joan Sales. Cartes a Màrius Torres. Club Editor, 2007