Club de Caldes de Malavella

Lectures d'estiu II

Tenim dues aportacions més sobre lectures estivals. Són les de la Míriam i de la Montserrat Llauger.

He llegit força. Incerta glòria l’he rellegit per segona vegada i m’ha agradat de nou moltíssim. El vent de la nit el trobo més pesadet però també l’estic llegint.
A part, m’he llegit “Un equilibri perfecte” de Rohinton Mistry. Molt però que molt dramàtic. Molt indicat per els que han anat o pensen anar de viatge a l’India.

“Quan la seva mare va ser al llit, en Maneck va tornar a baix per mirar la llampegada per la finestra, per delectar-se amb aquells trons tan secs. A Dubai havia trobat a faltar la pluja. Ara la vall començava a desaparèixer sota una manta de boira. Va rondar una mica inquiet per la casa i després es va ficar a la botiga.
Es va mirar els prestatges, va llegir amb fruïció les marques de les capses i les llaunes, unes marques que feia anys que no havia vist. Però sí que era petita i atrotinada la botiga, va pensar. Aquella botiga que havia sigut el centre del seu univers. I ara ell ja se n'havia allunyat tantíssim. Tant que semblava impossible tornar. Es va preguntar què era el que mantenia aquella distància. Segur que no era pas Dubai, tan net i resplendent.
Va baixar les escales del celler, on dormia la maquinària per embotellar. Les teranyines ho havien conquerit tot, i amortallaven tots aquells aparells derrotats. Els seus pares li havien dit per carta que últimament gairebé ningú ja no demanava Cola Kohlah, que tan sols en venien mitja dotzena d'ampolles al dia, als amics i als clients més fidels.
Es va entrenir una estona més entre ampolles buides i caixes de fusta. En un racó del celler hi havia una pila de diaris vells una mica florits i mig amagats darrere un feix de sacs. En Maneck va acariciar la xarpellera tosca, va notar l'aspror de la fibra i va respirar l'olor extravagant de fusta tendra i vegetació que feia. Els diaris eren de fins a deu anys enrere però, dins la dècada, de dates saltades i molt diverses. Era estrany, va pensar en Maneck, perquè normalment el pare els gastava tots per a la botiga per embolicar paquets o per fer una mica de coixí a les capses. Aquests segurament que es devia oblidar que els tenia.”

També he intentat llegir “Curso de Literatura Europea” de Navokov. T’haig de dir que he mort en l’intent. Només vaig llegir la lliçó de Mansfield Parck, Madame Bovary i La casa Desolada de Dickens. Arran d’aquesta lectura m’he animat amb aquesta gran obra de Dickens que vaig treure ahir de la biblio i que em sembla que em donarà moltes alegries !!!

“El cosmos de Dickens, el seu Londres
fantasmagòric i la seva Anglaterra visionària
apareixen a El Casalot amb una claredat i
una mordacitat que superen qualsevol altra
obra seva (...). No hi ha cap més novel•la en
llengua anglesa que inventi tant.”

HAROLD BLOOM, El Cànon Occidental

Ah! També he llegit “l’Illa” d’un autor poc conegut (Stuparich Giani). Es un llibre que es llegeix en una tarda a la platja i que és una petita joia. M’ha agradat molt i m’ha fet entrar en la pell de molts dels meus pacients que tenen la mateixa malaltia que el protagonista del llibre.

Un petó
Míriam

Respirem una mica amb aquesta versió de Sam Cooke del Summertime de George Gershwin. La cara B de You Send me.

Hola família,

Jo he llegit "La volta dels 25" de Marc Serena i m'ha encantat! Com que la crisi no em permet viatjar físicament, ho he fet amb la imaginació. Són relats curts i variats que es llegeixen molt bé.
Fins aviat,

Montserrat Llauger i Dalmau

Com que no trobava res sobre aquest llibre li vaig demanar a la Montserrat que escollís ella mateixa algun fragment. També ens passa un enllaç amb informació. És aquest:

La volta dels 25

Votey.Arquòloga.Siam Reap (Cambodja). 23 de desembre de 2008

"Fa molts anys eren les dones les que demanaven la mà als homes. Un dia, homes i dones van fer una juguesca. El que fos capaç de pujar una muntanya més alta, guanyaria.

Votey. Arqueòloga. Siam Reap (Cambodja)

Ara la carretera és plena de tuk-tuks que porten turistes amunt i avall. En un hi veig, al costat de la matrícula, una adreça de Myspace. Que al•lucinant! Em sembla un contrast total.
Deixo de cavil•lar quan sóc davant de la joia de la corona: el temple d'Angkor Vat. Una construcció màgica simètrica, feta de pedres enfosquides, ennegrides, ferides pel temps. És monumental. Es tracta d'una de les estructures religioses més imponents del món, dedicada originalment al déu hindú Vishnu.
Hi passejo una mica, sense rumb. És un lloc únic, amarat d'espiritualitat.
Agafo de nou la bicicleta i refaig el camí. Pedalant, avanço un elefant, que fa de servei de taxi per a turistes en distàncies curtes i a preus occidentals. Quan deixo la bèstia enrere, entro en un tram del camí on no hi ha ningú. Només sento soroll de selva, que no vol recular.
arribo a Bayon, el temple de les cares, un dels racons més enigmàtics d'Angkor i, potser, del planeta. És un enorme conglomerat gris on destaquen els més de dos-cents rostres esculpits a la pedra amb un somriure misteriós, petrificat en el temps. De lluny ja impressiona: les cares miren en totes direccions, però sempre n'hi ha alguna que t'observa directament.
He quedat amb una de les arqueòlogues que treballen cada dia a Bayon, la Votey.
(...) El país evoluciona a un ritme desigual, el mòbil ha arribat amb força, saltant-se en alguns casos el pas pel telèfon fix.(...) a molts carrers s'hi han instal•lat moderníssims cibercafès amb webcams. Conviuen al costat de paradetes on venen arròs embolicat amb una fulla de plataner.


Soichi. Monjo budista. Koyasan (Japó)

En Soichi viu abocat a l'espiritualitat i a la recerca interior, però molts dels seus compatriotes només es recorden del budisme en els últims moments de la vida. Es diu que els japonesos es lleven sintoistes, es casen cristians i són enterrats com a budistes. "Ens acusen de Soshiki-Bukkyo, de practicar un budisme de funerals, que fem molts diners amb els mots i que ens preocupen més que els vius. No és cert! Ja ens agradaria a nosaltres poder-nos centrar en d'altres activitats i ser encara més útils!"
Li demano al Soichi què representa, per a ell, la mort. "És el moment d'envoltar-se de moltes persones, de voler donar les gràcies als que es troben al nostre costat. De reviure els bons records que hem compartit. D'adonar-se que elmés important no és saber fins on hem arribat sinó el que hem aconseguit amb l'ajuda dels altres. Després ve l'enterrament, que fem seguint la cerimònia d'Indo. Recitem la fórmula que assegura el pas de l'ànima a l'altre món. Perquè, quan morim, ens incorporem a l'essència divina i descobrim la veritat absoluta, el nirvana."