Octubre de Miquel Pairolí
La veritat és que no havia llegit res d’en Miquel Pairolí, potser alguna vegada L’escaire, la columna que escrivia des de feia anys al Punt. Arran de la seva mort els diaris han publicat articles parlant d’ell, tots amb un reconeixement unànime de la seva obra. Per això m’he decidit a descobrir-lo. He fet cas dels seus lectors i dels crítics i he començat per Octubre (A Contra Vent, 2010). Es tracta d’un dietari molt personal on Pairolí ens parla de tot, des dels temes més universals: la mort, el sentit de la vida, la solitud, la literatura…fins als més quotidians, el temps meteorològic (l'índex segueix les estacions de l’any), les eines que fa servir a l’hort, els animals que envolten casa seva, serps, ocells…la intimitat d’una nit amb una dona. Les relacions amb la gent del seu voltant són essencials, les pèrdues dels amics, les absències de la gent estimada, la família…
A vegades a partir d’un d’aquests fets habituals aprofita perquè el seu pensament prengui volada i reflexiona sobre altres temes més intemporals. Però no sempre, a vegades en té prou amb el fet en sí. Com el matí que veu un pit-roig que s’acosta a la finestra per on ell està mirant mentre escolta a la ràdio els moviments de La Creació de Haydn i diu “Ara podria assajar diverses figures intel•lectuals o fins i tot religioses. Mirar de relligar-ho tot, La Creació i aquest pit-roig, establir connexions i correspondències, imaginar paral•lelismes, dibuixar línies que convergissin en una conclusió més o menys rodona, encara que fos en els dominis de l’agnosticisme o de la teoria de l’evolució. En un altre temps potser ho hauria fet. Ara no ho faré. No m’hi veig amb cor ni penso que sigui oportú ni que reveli res ni que serveixi de gran cosa, tret de satisfer la vanitat, bastant inútil, de les complaences intel•lectuals. Res de relacions forçades ni d’equilibris per la platea. Només això: el matí era esplèndid, sentia una gran interpretació de La Creació a la ràdio i contemplava, a l’àmpit de la finestra, un pit-roig jove, vigorós, ple d’energia. Un moment de felicitat, de serenor, de respirar el bo de la vida.”
Hi ha moltes idees interessants, ben plantejades, des d’una perpectiva molt personal, sense estridències, amb gust i elegància.
A la coberta hi veiem una fotografia de Jordi Gisbert. És un rellotge que tenia en Miquel Pairolí al seu mas de Quart i al que li dedica un dels seus textos. Un rellotge que marca el pas del temps, un tema que sovinteja a Octubre.
El que aquí us deixo està inclòs dins del cicle de l’estiu i fa referència al mes d’agost que tenim a tocar. Crec que és un bon exemple del que hi trobareu, un relat de fets quotidians amb mirada crítica que ens permet reflexionar sobre el nostre pas per aquest món. Pairolí hi afegeix sovint referències artístiques, literàries, musicals, sense deixar de tocar mai de peus a terra, com bon fill de pagesos. Una terra que va treballar sempre amb les mateixes eines dels seus avantpassats.
Primer d’agost