Dietari de la Xina.
En Francesc Parcerisas ens fa arribar un fragment del dietari que està escrivint en aquests moments sobre la seva estada a la Xina. Li agraïm aquest detall tan especial.
A mig matí –encara que al meu rellotge són només quarts de vuit— veig per la finestreta de l’avió, sota un tel prim de calitja blanquinosa que aquí es desfà i més enllà agafa una consistencia cotonosa, una plana enorme que no mostra cap relleu destacat. No s’hi veuen carreteres ni construccions, ni elements que es puguin relacionar amb l’activitat humana (torres elèctriques, embassaments, talussos…). Tot és d’un color terrós suau, empolsegat amb alguna taca menor d’un verd brut, com si fossin bosquets de matolls i garrigar. Tampoc no he estat capaç de veure cap riu ni cadena de muntanyes i només, en un moment donat, a l’esquerra de l’avió, endevino una curta línia sinuosa que em fa suposar que allà baix hi ha una carretera. L’avió avança sota un sol agressiu i un xic malaltís, potser pel grau d’humitat de l’atmosfera, i a poc a poc, a mesura que ens acostem a Pequín, tot l’aire es va enteranyinant fins a convertir-se en una boira lletosa menys esfilagarsada i més intensa. Cap al final del recorregut la densitat d’aquesta boira, perquè continua tenint una consistencia deixatada i no forma núvols espessos, ja és d’un gris perla que em recorda el color de la cendra molla.
Hores més tard, davant d’un gran mapa que penja a la paret del vestíbul de la residència, busco quin deu haver estat l’itinerari del vol i m’adono que devíem passar per damunt d’alguna de les planes enormes de Manxúria.
* * *
Du Fu
“Alba”
A la ciutat de Po-ti l’avís nocturn del sentinella ha cessat.
Als turons de Yang-t’ai la nit dóna pas a l’alba.
Als cims de les grans muntanyes l’ull del sol és fred.
Més avall, l’ombra de la nit encara dorm a les congestes.
Per damunt la riba apareix una vela que llisca lentamente.
Fa un dia tan nítid que sents caure les fulles.
Vora la tanca d’esbarzers passen dos cèrvols.
Ah, si pogués afegir-me al vostre ramat i anar al país de les fades!
* * *
En el trajecte en taxi de l’aeroport a la universitat, la majoria de blocs de pisos que es veuen des de l’autopista o des de la tercera ronda tenen les finestres brutes i tapades amb papers enganxats. No hi ha cortines, o s’hi veuen trossos de roba vella que fan la funció d’estors; la majoria semblen estar agafats penjim-penjam, com si fes molts anys que els van posar, els haguessin oblidats en una mena de provisionalitat interminable i ningú ja no els hagués tocats mai més. M’adono que, a la residència, algunes habitacions que tenen un vidre a la part alta de la porta, també el tenen tapat per dins amb uns diaris, com si no volguessin que entrés la claror de fora; i el mateix succeeix a les portes de les aules de la Facultat. És com si originàriament hom hagués considerat que no calia un grau excessiu d’intimitat i, anys més tard, s’hi haguessin repensat i haguessin decidit tapar amb uns papers que ara són del tot esgrogueïts aquestes finestres i obertures per tal d’acotxar els minúsculs espais de la privacitat. La impressió és similar a la que produeix entrar o contemplar una casa que ha estat tancada molt de temps, i que ha anat perdent l’escàs parament que tenia. En canvi, la meva habitació té doble cortina i fins i tot una tercera que, a la primeria, em penso que són uns estors blancs que baixen per damunt de les finestres. Quan ho comprovo, però, no és una cortina sinó que es tracta d’unes fines teles metàl•liques que fan la funció de mosquiteres i que deuen impedir l’entrada d’insectes o del borrissol dels arbres que ara mateix, al maig, omple l’aire i s’acumula en nius i rínxols de borrallons per tots els racons dels carrers.
Comentaris
i encara un altre viatge: Sota el cel de Tushita -Viatge al Ladakh, el petit Tibet de l'Índia. de l'Enric Soler. Us el recomano vivament. El llenguatge que fa servir en els seus llibres de viatge amb té totalment captivada: directe, franc, d'imatges brillants... i les seves descripcions i la profunditat dels seus pensaments, sentiments..., segur que us agradarien.
Us en faig un tastet:
"- Ni se t'acudeixi anar al Tibet! -m'etzibà-. Et trobaràs amb un país, malauradament hermètic, absolutament ocupat pels xinesos, que et prohibiran l'accés a molts indrets imprescindibles per a poder copsar la cultura tibetana... No vagis al Tibet, no. Si de veritat et vols instruir en la creença del budisme tibetà, et serà molt més didàctic fer un viatge per les valls del sud de l'Himàlaia, allà on s'han establert els tibetans exiliats: vés-te'n al Bhutan, al Sikkim, al Nepal, o bé al Ladakh.
El Ladakh?... Què en sabia jo, del Ladakh?
Absolutament res. Motiu de més per anar-hi tot d'una.
Vaig fer els deures i en poc temps em vaig posar al corrent de tots els aspectes generals d'aquella regió allunyada, situada al nord de l'Índia. Em van començar a fascinar les incerteses i misteris que planaven sobre el Ladakh: el seu mateix nom, per exemple, encara arrenca passions entre els experts i profans."
I encara un altre tros:
"El lloc era ple a vessar, bàsicament ocupat per estrangers occidentals. Vaig asseure'm, esperant que comencés l'acte. Tot d'una va entrar un jove ladakhi d'ulls ametllats i cabells rabiosament negres. Anava vestit amb la gonxa, el vestit característic del Ladakh. Es tractava d'una vestimenta feta amb una sola peça de roba, de color marró fosc, que en comptes de botons acostuma a portar petits picarols. Envoltant-li la cintura, un tros de tela fúcsia feia les funcions de cinturó i de butxaques.
Al seu costat es va situar una rossa d'aspecte marcadament escandinau i esguard de guerrillera desafiant, que ens afusellà a tots amb la mirada; i mentre esllanguíem, arrepapant-nos als nostres coixins, ella tancà els ulls, emplenà els pulmons d'aire i trencà el silenci:
- La qüestió que ha de prevaler en les vostres ments és la següent: què podeu fer vosaltres pel Ladakh?"
Us proposo un altre viatge, amb moltes destinacions i, en certa manera, més d'un punt de sortida. Aquest cop de la mà de l'Elizabeth Kostova i acompanyats de "La historiadora", en castellà, i "L'historiador", en català.
"... Como historiadora, he aprendido que, en realidad, nadie que investiga en la historia sobrevive a ella. Y no sólo es la investigación en sí lo que nos pone en peligor. A veces, la propia historia nos atrapa con su garra sombría"
Darrera les passes del legendari Dràcula anem a les biblioteques d'Estambul, visitem els monestirs de Romania i descobrim petits pobles de Búlgaria...
El paràgraf següent descriu e viatge en tren de Perpinyà a Estambul:
" Ese viaje en tren, con vías talladas a través de murallas montañosas, sus espacios con bosquesy precipicios, ríos y ciudades feudales, tendría que esperar a mi carrera posterior, como ya sabes, y lo he hecho dos veces desde entonces. Hay algo muy misterioso para mí en el cambio que se percibe, a lo largo de esa ruta, del mundo islàmico al cristiano, del imperio otomano al imperio austrohúngaro, de lo musulmán a lo católico y protestante. Es una gradación de ciudades, de arquitectura, de minaretes que van dejando paso a cúpulas de iglesias, del mismísimo aspecto del bosque y la orilla del río, de manera que poco a poco empiezas a creer qu eres capaz de leer en la propia naturaleza la saturación de la historia. ¿Tan diferente parece la ladera de una colina turca de la pendiente de un prado magiar?"
Jo us porto una història molt menys profunda. És "La pasión turca" d'Antonio Gala. Es tracta de la història d'una dona de províncies decebuda del seu matrimoni que descobreix la passió amorosa en un viatge a Turquia. Deixa tota la seva vida anterior i s'intal·la a Estambul amb els seu amant. Amb el pas del temps aquest amor no perd intensitat però la relació nde la parella és cada cop més dramàtica.
El frangment que us posaré pertany a un viatge a Síria que fa la protagonista amb el seu home, abans de trobar en Yamam, el seu amant.
"Cómo Ramiro no se daba cuenta de que los dioses habían pasado y se habían ido, unos detràs de otros, sin dejar más rastro que aquello que en su nombre habían hecho los humanos: unos humanos tan efímeros cómo ellos, pero no más.
Eso seguía pensando cuando nos levantamos antes del amanecer en Palmira, para ver los primeros rayos del sol acariciando las esbeltas y doradas ruinas dentro de aquel oasis. El gran templo de Bal, las torres funerarias, las tumbas, los palacios caídos, las calles, el mercado, el foro, el teatro, el desierto acechando alrededor... ¿Qué quedaba de todo? El sol y el viento. Los seres humanos, me decía yo sin comentarlo com Ramiro, inventamos a sus dioses, y les dieron unos nombres y unos cultos. Todos los dioses, en definitiva, fueron sólo un dios: la sed de sus adoradores frente a la sed de sus enemigos. Proqaue el hombre, no los dioses, es el peor enemigo del hombre; para protegerse de él mismo los inventa."
Realment podríem fer debat de les idees que els llibres ens aporten...
Si no us importa, si mai fem una escapada a Turquía jo no vindré, no sigui que em quedi la última de baixar del bus...
Impressionant!!!
Tant el fragment de la Mercè, amb la que comparteixo lo de l'escapa com el dietari. Realment mentre ho llegeixes t'imagines dins un avió i et situes en una ciutat desconeguda per a molts i amb unes maneres de fer molt diferents a les nostres.
Després d'això, perquè no també una escapada a la Xina?¿?¿ Jajajaja
En referència als llibres de viatges, jo haig de recomanar un que també ens podria servir per fer un club de l'escapa. "L'Illa dels 5 fars" de Ferran Ramon Cortes. Un recorregut pels cinc fars de l'illa de menorca i les seves peculiaritats; a més un bon manual de la comunicació oral.
Curt, de fàcil lectura però que t'enganxa i et porta aquella olor que se sent quan estàs vora el mar.
A la web que ens proposa la Mila hi trobo un llibre que vaig llegir fa temps. És el d’en Xavier Moret: “A la sombra del baobab” (Península, 2006). L’escriptor, acompanyat d’un fotògraf, viatja per Botswana amb l’objectiu de cercar els baobabs que hi ha escampats per tota la geografia del país. Un arbre llegendari que viu capgirat, amb les arrels que busquen el cel.
Al començament del relat hi trobem una reflexió interessant sobre el temps i les diferents maneres en què el concebem els occidentals i els africans. Casualment m’he retrobat amb el periodista i viatger Ryszard Kapusinski que ja em va acompanyar en la lectura d’Heròdot.
És només un tast de la introducció d’un llibre que us recomano.
“Vosotros los europeos tenéis los relojes, pero nosotros tenemos el tiempo.”, repiten los africanos como un sonsonete. Puede parecer, de entrada, una graciosa frase sin fundamento, pero hay mucho de cierto en estas palabras. El escritor sudafricano Laurens van der Post (1906-1996) lo describe con acierto en El Ojo oscuro de África, un ensayo sobre la presencia del hombre blanco en el continente negro. “Considero que el malestar en África es un malestar debido al tiempo”, escribe. “Cuando más envejezco más me convenzo de que hay algo sumamente erróneo en la concepción del Tiempo que tenemos los occidentales”. ¿Cuál es este error de base? Van der Post lo expone así: “Para la mayoría de nosotros, el Tiempo es tan sólo un “cuándo”, una corriente lineal medida gracias al tictac de los relojes, sobre los cuales fluye como el agua sobre una noria, medida que está completamente a nuestra disposición y de acuerdo con la cual fijamos citas y acudimos a nuestros compromisos de trabajo. Tan atrapados estamos en este movimiento lineal que jamás se nos ocurre pararnos a pensar en que el Tiempo tal vez también tenga un contenido y una naturaleza propios, un sentido específico que no lo convierte tan sólo en “cuándo”, sino también en un “qué” y que tal vez, lo cual aún tiene mayor importancia, en un “cómo” y en una “vía” para la eternidad.
Muchos años después, el eminente periodista polaco Ryszard Kapuscinski lo vería de un modo parecido en Ébano, su gran libro sobre África: “El europeo y el africano tienen un sentido del tiempo completamente diferente, lo perciben de maneras dispares y sus actitudes también son distintas. Los europeos están convencidos de que el tiempo funciona independientemente del hombre, de que su existencia es objectiva, en cierto modo, exterior, que se halla fuera de nosotros y que sus parámetros son medibles y lineales. (...) El europeo se siente como un siervo, depende de és, es su súbdito. Para existir y funcionar, tiene que observar todas sus férreas y inexorables leyes, sus encorsetados principìos i reglas. Tiene que respetar los plazos: fechas, días, horas...Los africanos perciben el tiempo de manera bien diferente. Para ellos, el tiempo es una categoría mucho más holgada, abierta, elástica y subjetiva.”
Esta distorisión temporal, que a menudo provoca desconcierto, e incluso fastidio y enojo, al viajero occidental –sobre todo cuando se trata de esperar un abarrotado y destartalado autobús que nunca acaba de llegar-, se traduce en que en África es el hombre el que manda sobre el tiempo; todo lo contrario de lo que sucede en Occidente. En este ámbito los baobabs, que proclaman su callada grandeza en el África subsahariana, se convierten en un sólido monumento al pasado que, por contradictorio que pueda parecer, tiene mucho de presente; a la memoria de un continente misterioso que nunca ha querido ser esclavo del tiempo.”
Heu pogut arribar fins aquí o no heu tingut temps?
Què tal un club de l'escapada a Bostwana?
Fantàstic!!!
Segur que totes i tots nosaltres hem pensat, quan hem iniciat un viatge, en fer una mena de dietari amb tot el veurem, olorarem, sentirem i vivirem fora de casa nostra, lluny de la rutina i de tot el que coneixem...
Us passo un enllaç a on hi ha una bona llista de relats de viatges...
http://www.viatgeaddictes.com/llibres.php
Què us semblaria aprofitar aquesta oportunitat per fer un petit recull de frangments o comentaris de llibres de viatges que ens hagin agradat...?
Vinga, qui s'anima? Sobretot, si alguna persona troba alguna cosa relacionada amb el Tirol i els seus habitants que li faci saber a la Nandes...