Propera trobada: divendres 17 de juny
Ara ens ve de gust llegir poesia. Per això hem escollit un poeta català de prestigi: en Francesc Parcerisas, de qui ja he penjat poemes al bloc. Com sempre que és possible, volem que el propi autor ens acompanyi en la lectura i ja tenim confirmada la seva assistència a la sessió. Ell mateix ha escollit el text que comentarem: Dos dies més de sud (Quaderns Crema, 2006). També tenim altres llibres seus per si us quedeu amb ganes de degustar més poemes. D'aquesta manera anirem directament al text, com fem sempre al club i com també recomana Parcerisas.
"... allò que m'ha fet aprendre a llegir és, paradoxalment la lectura. La lectura entesa des de la tradició anglesa d'anar al text i de buscar-hi sentit intern, més que no pas d'intentar justificar l'obra o l'autor a través de determinat lloc en la taxonomia de la història de la literatura". L'objecte immediat (Curial, 1991).
No escriuré tots els poemes del llibre al bloc, només aquest de Rilke que introdueix el poemari perquè és on trobem les paraules que li donen el títol.
DIA DE TARDOR.
Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l’estiu.
Projecta la teva ombra en els rellotges
de sol i deixa córrer els vents per les planures.
Als últims fruits ordena de ser plens;
dos dies més de sud dóna’ls encara,
constreny-los a perfer-se i que penetri
en el vi fort de la suprema dolçor.
Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà cartes llargues
i per les avingudes vagarà inquiet
d’aquí d’allà, mentre les fulles giravolten.
Rainer Maria Rilke
(Traducció de Joan Vinyoli)
Comentaris
Tens raó Mercè, aquí trobem poesies amb imatges de mort i de vida, d'ennyor, de solitud i un petit bri d'esperança. Tot adobat amb un to corrossiu, cínic i fins i tot cruel:
ALESHORES
Aleshores amb les mans
li acaronava el cap,
aleshores amb els braços
li estrenyia el cos,
aleshores amb el dit
li arrencava els ulls,
aleshores amb les dents
li rosegava el fetge,
aleshores amb les urpes
li esqueixava els records,
aleshores amb els mugrons
l'amamantava amb llet d'odi,
aleshores amb la llengua
li deia Senyor, Senyor,
només ho gaig per amor,
perquè ens has promès,
que aquest pa és el teu cos
i aquest vi la teva sang.
Us passo una estrevista a en Francesc Parcerisas on parla de "Dos dies més de sud".
http://www.elpais.com/articulo/Quadern/Barcelona/dies/mes/sud/reflexio/mon/contemporani/elpepisupbqc/20060511elpbqc_3/Tes
"La poesia aporta coneixement. L'aporta a l'autor i al seu públic. Un coneixement que deriva d'una construcció feta exclusivament de les paraules que ens són comunes. És com un mirall: cada cop que ens hi mirem, autors i lectors, hi veiem coses noves, diferents, i totes són una "imatge" d'allò que sabem que som."
Quan dius al primera poesia vols dir "La mort en pantalons"? Jo hi veig imatges de vida que ens parlen de la mort i al revés. El sol morat que s'enfonsa enllà de les pomeres, foques abandonades que trenquen el mar mentre criden "afanya't, afanyeu-vos, afanya't, /perquè, de la mort que ens espera/ només la passió ens salva."
A cada poema d'aquest llibre se li podria dedicar una sessió perquè estan plens de tot, d'idees, d'imatges, plens com els fruits dels que ens parla a vegades.
Mireu, l'he trobat recitat per ell mateix aquí:
http://lletra.uoc.edu/anterior/noms/fparcerisas/html_especials/fparcerisasdosdies.html
Acabo de començar "Dos dies més de sud", haig de dir que el primer poema m'ha deixat una mica parada i decebuda, hi ha paraules i imatges que no em semblen compatibles amb la poesia.
Però, afortunadament, he trobat alguns altres poemes que sí que m'han agradat, aquest n'és un:
ESPELMA
Quina importància poden tenir
les escletxes de llum al porticó
i el fil d'aire que remou
el silenci com el ble
que apagaves amb els dits?
Ens deies: ,
i t'admiraven amb ullets esbalaïts
com una nit de reis.
Ara que sembla que tot s'acabi
encara vieg com m'atanses als ulls
el capciró humit dels dits
i dius
Què us sembla?
i dius <
He trobat un article de Frances Parcerisas en el qual analitza la inspiració... Només us poso una petit fragment...
"Mai no he pogut entendre massa bé quin paper hi pinta, la 325
inspiració, en el procés de creació artístic. Tant se val que es tracti
de poesia, com de novel.la, com de pintura, com de música, com de
qualsevol de les "belles" arts o de les "belles" lletres, o, fins i tot, de
les arts "aplicades".
Inspiració és un terme que té una tradició dins de l'exegesi
religiosa, concretament en l'exegesi biblica; és un terme que s'aplicava,
entre d'altres esferes d'explicació o anhlisi, a la traducció. Una
traducció bíblica inspirada era gairebé el mateix que una traducció
revelada. Tenia un pes i una autoritat específics, indiscutibles,
situats molt per damunt de les opinions i els parers dels mortals. De
fet, darrere aquesta concepció hi trobem a I'aguait l'argument més
fort que, al meu entendre, es pot aplicar en contra de la inspiració:
tota obra "inspirada", tot artista "inspirat", vol dir que ha rebut de
fora, d'alguna presencia "externa" -que normalment sol tenir una
posició de superioritat, d'autoritat: una divinitat, una entelequia, o
qualsevol entitat d'un cert gruix de fantasia-, la veu, o els dictats,
que han fet que la seva obra sigui alló que és. L'artista com a tal,
com a individu, com a home sol, no hauria estat capac de fer, de
realitzar, aquella obra sense aquest ajut. La bondat del resultat prové
principalment, doncs, de la intervenció extema."
També he trobat un vell poema, ja em direu que us sembla:
SER
Estimo molt allò que em fa
i el teu jo que creix en mi,
i a mi mateix que, fent-te, em sóc.
Així esdevinc més com em vull
i penso ser per mi en tu
fins que el mirall que sempre m'ets
em repeteix que ens serem més
si som distints. I que, essent u, som tus i jos. Menys sols, menys u.