Sense talls ni cendres.
Mentre aneu pensant en l’últim enigmila us avanço dos poemes del llibre que llegirem després d'Heròdot: “Dos dies més de sud” de Francesc Parcerisas. Relacionat amb aquests dies de penitència.
SETMANA SANTA
Surt una mica ajupit del cotxe
i es redreça amb un gest, amb por
d’arrossegar els peus. Al forn
compra una barra de pa
que paga amb monedes d’un grapat
que duu a la butxaca.
Encén els llums de casa,
foragita l’ombra que ha deixat
tort un quadre.
Canvia l’abric per un jersei vell.
Sopa davant la tele mentre fulleja
amb desesma un diari gratuït.
Despenja el telèfon per si hi té missatges;
obre i tanca la nevera buida.
La vida és una puta vengativa
que li passa comptes amb el verdet
brut d’una ràbia encalmada.
Existir és fosc, ja no xucla la llet
d’una dona. Déu no existeix.
Ha mort el Fill; ara el Pare és sol.
Mals temps per a la lírica. Agafa
un ganivet i amb tinta dels ulls
escriu aquest poema.
PREGÀRIA
No te l’enduguis mai
la mare dels objectes,
la filla de l’aigua i de la son.
L’arc de cendra no dorm entre nosaltres.
Aquesta bilis que arriba del carrer,
groga i violenta, és només un camió
que s’enduu el nostre neguit
amb soroll d’ampolles buides.
Agafa la por per la cintura,
aixeca-la damunt les ones,
mentre els nens xisclen vora la sorra freda
i cerquen amagatalls de tresors impossibles
entre les roques que el vent esquitxa de sang fina.
Vindrà una pluja de cotó,
i un cel de matí ben clar d’estiu,
i el sol ho omplirà tot
-com ara que veia, al cirerer que mirava,
les pupil•les rodones de l’home que hi penjava.
No, torna’m, com quan eres part de mi,
al son sense basarda, i que la fruita sempre sigui rodona,
ardent, vermella, i que ens ompli la boca
sense talls ni cendres.