Dues anècdotes i un poema
Quan vaig llegir la biografia de la Montserrat Roig em va agradar i divertir molt l’anècdota que explica sobre Josep Pla i que us transcric en aquest post. El millor del cas és que en un correu de fa pocs dies en Joaquim Carbó me n’explicava una altra de molt bona d’ell i la Roig. Trobo que totes dues tenen molta relació, en el sentit que formen part dels inicis de la carrera literària de l’autora, quan encara buscava el seu lloc en el món de les lletres.
Aquesta història la sabem de primer mà perquè, com us dic, ens l’ha explicada un dels protagonistes, en Joaquim Carbó. És genial. Amb el seu permís i amb les seves paraules:
“En una ocasió, quan era molt joveneta, va assistir a un col•loqui en què jo participava a la taula. Al final se'm va dirigir i em va dir si volia llegir uns contes que havia escrit. Ho vaig fer amb molt de gust i després li vaig comentar que eren molt interessants però que li fallava l'instrument, la llengua, ja que la seva educació en un col•legi de monges d'aquella època menystenia el català. Em va fer cas, va fer uns cursos i al cap de quatre o cinc anys em va telefonar per donar-me una molt bona notícia: acabava de guanyar un premi de contes força important. No cal dir que la vaig felicitar i no em vaig poder estar de fer-li saber que jo també hi havia participat i només havia quedat en tercer lloc... A partir d'aquell moment els seus progressos van ser constants fins que las mort se la va endur tan jove encara.”
La de Josep Pla. L’escriptora l’explica a Isabel-Clara Simó en els seus Diàlegs a Barcelona.
“Recordo quan li vaig fer una entrevista i ens vam barallar molt tots dos, però va ser una experiència interessantíssima. Jo devia tenir 24 o 25 anys i em va trucar el senyor Vergés per proposar-me entrevistar en Pla per a Destino. Durant l’entrevista, ell va estar dos dies bevent. El senyor Vergés devia estar molt preocupat de la imatge que donava el gran Josep Pla a la jove periodista. Cada vegada estava més alcoholitzat i jo cada vegada sentia més tendresa per ell. M’apareixia com un avi emprenyador, amargat, amb el qual jo em barallava inevitablement. Jo estava en plena eufòria marxista i ell em feia: “Senyoreta, vostè què creu que ha portat el progrés? ¡Només el vàter!” Ens vam barallar molt, ell cada vegada més trompa i al final –jo portava minifaldilla- em posa la mà a la cuixa i diu “Senyoreta, ¿vostè amb aquestes cames i vol escriure?. Jo ja em vaig sulfurar, li vaig dedicar amb molt mal humor el meu llibre de contes Molta roba i poc sabó i vaig marxar sense gairebé dir-li adéu. Al cap d’una setmana vaig rebre d’en Pla una de les cartes més boniques de la meva vida. Era l’avi tendre i sentimental, que s’havia posat una apariència cínica per a defensar-se, però que a la carta es mostrava tal com era. Em deia “Sobretot no deixi d’escriure, senyoreta, no perdi el sentit de l’humor, sempre amb un bri d’escepticisme”...Una carta tan bonica! No he rebut pràcticament de cap patum d’aquest país, tret d’en Salvador Espriu, una carta que m’estimulés tan a escriure. I havia llegit tota la meva novel•la. Estic tipa de regalar llibres meus a coneguts amb l’esperança que se’ls llegeixin i ningú no te’ls comenta.”
I, per si us interessa, aquesta és la poesia de T.S.Elliot , d'on es va inspirar la Roig per titular la novel·la que llegim. Parla de l'hora màgica del capvespre, en què el cec Tirèsias hi pot veure mentre la llum queda suspesa en el fil del temps:
A l'hora violeta, quan els ulls i l'esquena
s'aixequen damunt la taula, quan l'artefacte humà
aguaita
com un taxi que bategant s'espera,
jo, Tirèsias, encara cec, bategant entre dues vides,
home vell amb rugoses mamelles de dona, puc veure, a
l'hora violeta...
T.S. Elliot. The Waste Land