Montserrat Roig
El proper 1 d’abril a les 19:30h ens trobarem per a comentar “L’Hora violeta” de Montserrat Roig. Recordeu que aquest any li dediquem el nostre premi de microliteratura. Els mots clau, que han d’aparèixer obligatòriament al text, són “molta roba i poc sabó”. "Molta roba i poc sabó....i tan neta que la volen" és el títol del seu primer llibre de ficció, un recull de narracions que va obtenir el premi Víctor Català l'any 1970.
Si us animeu a concursar teniu les bases aquí. Recordeu que són microtextos, màxim 300 paraules. Que el llegir no ens faci perdre l'escriure!
Començo els espais al bloc dedicats a la Montserrat Roig amb el final d’una conferència d'Isabel-Clara Simó sobre aquesta escriptora barcelonina. Hi reivindica la seva lectura i l’actualitat de la seva obra.
Per què llegim Montserrat Roig? En tres minuts.
També us enllaço amb la web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana on hi trobareu la seva biografia i la seva obra.
Al seu llibre “Digues que m’estimes encara que sigui mentida” (Edicions 62, 1991). Montserrat Roig reflexiona sobre la literatura i la vida: “La vida i els llibres m’han acompanyat mentre intentava d’aprendre l’ofici d’escriure. Si m’obliguéssin a posar en unes balances la vida i els llibres, no sé pas que hi pesaria més”.
Una passió, la de l’escriptura, que s’hagués pogut veure condicionada quan un crític de prestigi li va dir:
“Montserrat, em temo que mai no seràs una bona escriptora. No et drogues, no estàs alcoholitzada, i em sembla que no ets ni lesbiana.”
Però això només la va esperonar a cercar què era realment necessari a l’hora d’escriure, què tenien en comú els grans escriptors….i va descobrir que cadascú tenia les seves pròpies raons però que era imprescindible “una predisposició especial per mirar, tocar, olorar i escoltar com si fos nou, allò que a la primera de canvi ens sembla vell, repetit, exhaurit”
M’agrada molt aquesta reflexió sobre la literatura que respon a la sentència contundent del crític:
“L’única droga que no mata –encara que et faci emmalaltir-, l’únic efluvi etílic que no et fa perdre els sentits ni et fa malbé el fetge, l’únic amor que no fa fàstic és la bona literatura. Plaers solitaris, vicis compartits. El lector/lectora posseeix les paraules i desafia la finitud, accepta la sordidesa i la bellesa perquè tot és u i, sobretot, recorda perquè abans algú ha recordat. Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria, diu Joseph Brodski a propòsit de Nadiejda Mandelstam, la vídua del poeta rus desaparegut en un camp estalinià.
Cal recordar, cal evocar, no hi ha art més temporal que la literatura. Podem emmalaltir amb el record però, potser, al final del llarg i lent procés de l’escriptura, descobrirem que hi ha alguna cosa , que hi ha algú, a l’altra banda, que encara batega, que encara existeix.”
Bateguem, existim…llegim.
Comentaris
Estic d'acord en què és un llibre dens. El que més m'ha sorprès, després de llegir dues biografies de l'autora, és com n'arriba a ser d'autobiogràfic. Suposo que per aquells que la coneixien o per al públic que la seguia devia ser fins i tot un pèl morbós. Identifiques molt als personatges. D'acord que és ficció però s'assembla molt i molt a la seva vida íntima i personal. Em pregunto com seria la nostra trobada si la Roig fos viva i la poguéssim comentar amb ella.
L'hora violeta és un llibre dens, compromés i díficil. La seva lectura m'ha transportat a un temps no gaire llunyà però molt diferent, un temps convuls, ple de dubtes, a l'espectativa...
Només de començar vaig trobar unes línies que en van agradar molt:
"... Tot passejant pel pati, damunt les claraboies ribetejades de quitrà, vaig intentar de reconstruir el jardí de la meva infància. Volia recordar l'olor de les fulles del llimoner. Volia que em retornés el clapoteix de l'aigua que vessava dels amorets, el soroll de les petjades damunt del pedrís...
Em sembla que no som capaços de valorar la realitat fins que aqusta no es converteix en record. Com si així volguéssim tornar a viure. Per això crec que la litertaura encara té un sentit. La literatura no és història. La literatura s'inventa el passat a partir d'uns quants detalls que han estat reals, encara que sigui a la nostra ment"