Émile Zola. L'obra
L’obra (1886) forma part del cicle Les Rougon-Macquart, ambiciós projecte de Zola que pretenia descriure la societat francesa del s.XIX, com ja havia fet abans Balzac a La comèdia humana. Text profundament naturalista, el seu autor fou l’iniciador d’aquest corrent literari, descriu la realitat tal com és, amb tots els seus detalls, la seva sordidesa i la seva misèria. La literatura és pels naturalistes una eina de denúncia, de crònica i de crítica social que té generalment com a protagonistes les classes més desfavorides i els elements més desgraciats de la societat.
L’obra retrata la vida d’un pintor, Claude Lantier, creador i defensor de l’estil “plein air” (el moviment que pocs anys després es coneixeria com impressionisme), i de tot el seu entorn: els seus companys artistes i la seva família. Però sobretot descriu el procés creador del pintor, la persecució del seu objectiu: l’obra definitiva que reculli i aglutini les seves idees artístiques, que inauguri una nova època, que transformi els principis de l’art i que influeixi profundament en els seus contemporanis (públic, crítics, marxants, ...)
Edouard Manet. Déjeuner sur l’herbe (1863)
La novel·la ens mostra un personatge angoixat, desesperat, amb uns alts i baixos extraordinaris que ens transmet la constant sensació de perseguir l’inabastable, el lector ja hi compta que no aconseguirà l’èxit. El narrador, omnipresent, "maltracta" els personatges, cap d’ells és feliç, cap d’ells assolirà l’èxit que hauria volgut, tot i que alguns d’ells si aconseguiran reconeixement i confort vital, i cap d’ells donarà resposta als seus anhels juvenils. Zola porta aquests personatges a l’extrem, especialment Lantier i Christine, la seva dona, la seva trajectòria és tortuosa i l’enfonsament és fa més palès a mesura que passen les pàgines. Tot és trunca: la carrera, la parella, el fill, la vida.
L’autor ens presenta el model d’artista que apareix a mitjans del s.XIX i que és ben present al llarg de tot el s.XX: un geni tocat pel talent, però exigent, torturat, angoixat i paranoic pel qual l’art és el primer, és la vida, és més que la pròpia vida i la dels altres. L’artista és passió desfermada però inútil, la creació és dolor i l’art, en la seva visió més pura, inassolible, com ja intuíem a L’obra mestra desconeguda de Balzac. Aquest arravatament i aquesta energia desfermada és com una onada que nega tot el que l’envolta: la dona, el fill, els amics, però que mai arribarà enlloc i haurà de tornar a començar una vegada i una altra, cada cop més angoixat, més insegur i més cansat. Una frase que Zola posa en boca del pintor Lantier resumeix aquest extrem: "No vull ser feliç. Vull pintar!"
L’autor aprofita l’entorn del pintor per descriure el París bohemi, les trobades d’artistes, les idees modernes que sorgeixen al voltant de la joventut i que lluiten contra la rigidesa de l’academicisme. Aquest escenari desbordat de passió juvenil donarà pas mica en mica a una realitat farcida d’il·lusions perdudes i d’amistats trencades pel pas dels anys i les vicissituds de la vida. A mesura que els personatges van madurant i van comprenent que l’art no és la vida aquesta distància es fa més i més palpable, excepte en el cas de Lantier, que malgrat tot està encara resolt a sacrificar la seva vida per l’art. Sacrifici que arribarà a les últimes conseqüències i que es demostrarà inútil perquè tal i com diu Bongrand i Sandoz, al cementiri "de tot el seu art no en quedarà res".
Gustave Caillebotte. Teulats sota la neu. (1878)
En aquest cas l’art és tan indestriable de la vida i la passió de Lantier tan contagiosa que Christine, la seva dona, embogeix de gelosia per la figura que el seu marit ha pintat al quadre i de la qual ella mateixa n’ha estat model i que en realitat funciona com a símbol de l’art: la pintura ha ocupat el seu lloc i no hi pot competir. De manera similar la dona de Velázquez a Las Meninas, estava engelosida per les models i en general per tot allò que tenia a veure amb la pintura i que ella considerava que li robava el marit. El quadre devorarà així els seus creadors i l’art pren el lloc de la vida amb nefastes conseqüències.
Sempre s’ha cregut que Zola es va inspirar en el seu amic el pintor Cézanne per crear el personatge de Claude Lantier pel que fa al seu caràcter vehement, les seves valoracions del món de l’art, la febre creadora que el posseïa i els seus hàbits de vida i manera de treballar. Cézanne va trencar la seva amistat amb Zola a rel de la publicació de L’obra, tot i que el final de Lantier i de la seva producció divergeixen profundament de la història de Cézanne. D’altra banda també podem deduir que Sandoz, l’escriptor del grup, l’únic que gaudeix d’una certa estabilitat personal i èxit social i el que sembla més equilibrat i sensat de tots els personatges, és l’"alter ego" de Zola.
Paul Cézanne. Mont Sainte Victoire (1885)
La crítica social com ja hem dit és present a L’obra, de manera evident en les descripcions dels salons i els acadèmics que els organitzen. Els salons oficials i els seus crítics representen les idees velles, l’art caduc que no aporta res però que té la capacitat de decisió i el poder tant d’encimbellar artistes com de destruir-los. Zola retrata també els propis crítics, els diaris i les revistes artístiques, el públic ignorant, els nou rics, l’especulació en el món de l’art i els casaments per interès. Res de nou que no puguem criticar també a principis del s.XXI.
Zola il·lustra el moment en que es qüestiona la tradició, tot allò que fins aleshores havia estat vàlid i respectat però que ja no serveix pel moment actual. L’obra retrata el final d’una època, un canvi de cicle on encara conviuen els dos móns però amb una modernitat latent que s’obre pas en forma de progrés, de tècnica, de transformacions urbanístiques, de millores econòmiques i socials i del naixement d’una incipient classe mitjana que esdevindrà el motor transformador de la societat. Zola retrata París, la Belle Èpoque tan representada, i fa de la ciutat una protagonista més de la novel·la, la tela del quadre que la resta de personatges pinten amb les seves vides.
Pierre-August Renoir. Bal du Moulin de la Galette (1876)