Joan Sales. Incerta glòria
“Aquesta primavera d’amor, ah, com s’assembla
a la incerta glòria d’un dia d’abril,
que ara exhibeix la bellesa del sol,
i després poc a poc un núvol se l’enduu !”
Aquest quartet d’Els dos cavallers de Verona, de William Shakespeare va servir a Joan Sales per donar títol a la seva novel·la, i si llegim els versos amb atenció descobrirem indicis sobre quins són alguns dels grans temes que planteja el text.
Sales fa d’Incerta glòria l’obra de la seva vida, dedica més de dos dècades a la seva escriptura, en fa quatre edicions, sense comptar la francesa, i l’edita i la reedita per sortejar la censura. L’any 1956 no havia aparegut encara cap novel·la sobre la Guerra Civil des del bàndol dels vençuts, no hi ha res publicat que ofereixi una visió nacionalista catalana i republicana.
 |
 |
El seu autor fou una figura molt discutida, un escriptor marginat per la crítica i els grups literaris, Sales no s’adiu a cap corrent, no es vincula a cap moda, té un pensament únic, en el sentit de propi, i coherent amb els seus principis però que no acontenta ningú. Incerta glòria no va agradar al règim, per descomptat, ni a l’església imperant, ni als comunistes, ni als anarquistes. Ni tampoc a molts republicans ja que sosté la tesi que la Guerra Civil fou una guerra contra Catalunya.
La novel·la és completa, densa, inabastable en alguns moments, feixuga en d’altres. S’ha definit com una novel·la riu. Montserrat Casals, biògrafa de Sales i crítica literària la descriu com "un retaule, una obra d’art, una pregària sobre el sentit de la vida". L’autor la presenta com un testimoniatge, com una lliçó, ja que "tot és superable si s’aprofiten les lliçons", i es veu en l’obligació moral i en el compromís personal de preservar la memòria d’una època i d’uns fets que van marcar-lo a ell i a tota una generació.
La Guerra Civil és per a Sales l’escenari, el detonant, no l’argument. L’autor vol entendre-la, vol descobrir com actua sobre els seus personatges, com els fa evolucionar, per bé o per mal, com els impulsa a buscar respostes, a replantejar-se les preguntes, i sobretot com els fa dubtar. La guerra és la gran desgràcia, i això no és nou, però no té res de gloriosa, és un lloc pel conflicte intern, per la contradicció i per la desesperança. Els militars de la guerra de Sales, que coneix bé per haver-ho estat ell mateix, no tenen res d’èpics , les batalles no són mítiques i les conquestes no són gestes. Els fronts morts d’Incerta glòria són segurament una metàfora de la mort figurada dels seus protagonistes, que ja no seran mai més allò que havien estat, de la mort d’una època i de la resignació dels vilatans dels pobles ocupats.
El text s’estructura en tres parts ben diferenciades (hem obviat El vent de la nit perquè s’ha de considerar una obra a part d’Incerta glòria, tot i que estretament relacionada): La primera és la correspondència de Lluís de Brocà, militar de l’Exèrcit Català destinat al front d’Aragó, al seu germà, la segona són les cartes de Trini Milmany, parella de l’anterior, a l’amic comú Juli Soleràs, i la tercera són els records i reflexions que Cruells, seminarista durant la Guerra i futur capellà, exposa anys després del conflicte. Sense narrador, cada part, que podria funcionar perfectament de manera independent, aporta una visió, un punt de vista, una experiència i uns sentiments diferents tot i que els narradors formen part del mateix bàndol. La suma de les tres versions ofereixen al lector un fresc més complet, més ric i, sobretot, més humà. Sales no posa cap filtre, el text va directe del narrador al lector, no vol fer un sermó, no vol alliçonar en el pitjor sentit de la paraula, vol mostrar persones nues davant un moment greu que pot acabar amb les seves vides.
Fotograma de la pel·lícula "Incerta glòria" (2016)
I per damunt d’aquests protagonistes que ens narren les seves guerres (tant externes com internes) planen dos personatges intensos que no deixen indiferents ningú. Un d’ells és la Carlana, segurament el personatge més arquetípic, una dona madura, atractiva, de classe baixa, amant-vídua del senyor del castell, dura, una supervivent en tota regla que farà trontollar els principis de Lluís de Brocà. L’altre és Juli Soleràs, que apareix contínuament al llarg del relat però que no aconseguim veure mai de manera directa, sempre és a través d’altres. Soleràs és complex, intel·ligent, culte, cínic, creient, turmentat, enamorat i excèntric, un personatge de vegades insuportable i sempre incomprensible que en la seva bogeria és la consciència dels altres, diu allò que els altres pensen però no expressen, senten però no gosen dir.
Els sentiments de tots ells són tan humans, tan universals i tan recognoscibles que malgrat els anys i els fets passats ens són propers i això fa propers i versemblants els personatges: l’amor, el desamor, el desig, la por, el dubte, la ràbia, la pietat, la tristesa, l’alegria i l’avorriment són intemporals, immortals. La quotidianitat que acompanya aquests sentiments també fa més pròxims els personatges: la llet condensada, el llibre eròtic, el dia a dia del front i la rereguarda ajuden a dibuixar uns personatges joves, vius, que dubten i estimen i pateixen enmig d’una guerra que els ha procurat una realitat que fa qüestionar els seus ideals.
El fracàs del qual ens parla Soleràs contínuament i del qual ell se’n considera expert és per Lluís, Trini, Cruells i, és clar, pel mateix Soleràs el fracàs de les idees, l’ensorrament dels ideals. Això ho descobreixen tots ells ben aviat, i ben joves. L’anarquisme, el comunisme, i tots els ismes que havien sustentat la seva joventut aviat seran engolits per la guerra, el dia d’abril assolellat es torna núvol i rúfol. L’afany de glòria que és com dir l’afany d’immortalitat s’esvaeix. I és que les ideologies que donaven sentit a la vida i a la lluita, a l’amor i la guerra, que havien de transcendir i infantar un món millor han fracassat. Els ideals que la generació dels protagonistes defensen són paper mullat, el Lluís, la Trini, el Cruells i el Soleràs n’han quedat orfes, sols i desesperançats.
Joan Sales a Vallcarca on va instal·lar-se en tornar de l'exili
No obstant, i malgrat la foscor existencial, Sales obre una escletxa: la fe catòlica, un dels grans temes del llibre i de la biografia del propi autor. Sales es convertí al catolicisme quan fou adult i en ell hi trobà respostes, consol i esperança. És clar el paral·lelisme amb la conversió de la Trini. Soleràs i Cruells són creients, el Lluís i la Trini no, però les circumstàncies i la influència de l’amic la faran canviar d’opinió. La religió catòlica va estar desapareguda de la ideologia d’esquerres i republicana durant decennis, les dretes en van tenir l’exclusiva fins ben entrats els anys seixanta. A Incerta glòria trobem un catolicisme primitiu (la missa i el baptisme de Trini ens recorden les catacumbes), humil, humà i sobretot perdedor. La vida ha de consistir en arrossegar la pròpia creu i també la dels altres, carregar-se sobre les espatlles el patiment i les faltes del món, i és així com es troba la redempció, fent costat al pobre i al perseguit. Aquest catolicisme torturat, però alhora militant i inconformista, posat en boca del Cruells és diametralment oposat al que van bastir els vencedors: una religió guanyadora, implacable amb els perdedors i còmplice amb el poder i els poderosos.
La fe fa trobar un sentit a la vida, ofereix una nova lectura de les ideologies que fins ara havien seguit els protagonistes i preveu una nova lluita, més modesta i humil. Aquest "existencialisme catòlic" que ubica l’individu i la seva salvació de nou al centre amb totes les seves febleses, dubtes i errors ha de permetre continuar endavant malgrat la desfeta. La frase de l’irreverent Soleràs que esquitxa tota la novel·la: "venim de l’obscè i anem al macabre", de l’amor a la mort, de la glòria al fracàs seria difícilment suportable sense la crossa de la fe en allò sagrat i més quan la fe en allò profà fa temps que es va esvair entre els núvols d’un cel d’un mes d’abril.