Club de lectura Llegir per gaudir

Maria Barbal. Pedra de tartera

Pedra de tartera va representar el descobriment literari de Maria Barbal, fa prop més d’un quart de segle. La novel·la va aconseguir el Premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil (tot i que no és una novel·la juvenil), el Premi Joan Crexells i el Premi Literatura Catalana de la Generalitat de creació per a públic jove.

Com sempre la trobada del club va començar amb la contextualització de l’autora i de l'obra per part d’Alfons Brosel, a través de la seva biografia va situar Maria Barbal al Pirineu, escenari de moltes de les seves obres, i un cop coneguda l’autora va poder desgranar l’argument i els personatges de la novel·la. Tot plegat una bona introducció per què els lectors comencessin a dir-hi la seva.
 

Pedra de tartera va agradar moltíssim a tothom i va provocar un entusiasme unànime entre tots els membres del club. A partir d’aquí es va començar a analitzar els motius de l’èxit de la novel·la: en primer lloc l’estil, que és molt simple, molt net, però d’una senzillesa enganyosa ja que és alhora molt profund i amb l’ús de frases que són com sentències i que tenen la virtut de resumir i de concloure un estat d’ànim, un pensament o una acció. El llenguatge però és ric i poètic amb molts mots pirinencs, que venen de la terra, amb frases pallareses, molt localista però que no dificulta la lectura, ans al contrari per què ens permet posar-nos molt més a la pell dels personatges i del paisatge humà i geogràfic que Barbal ens descriu. El llenguatge és per tant una eina poderosíssima en la novel·la. També ho és el ritme, alhora ràpid, i això ho aconsegueix en salts temporals molt potents entre capítols, però també lent quan convé, per descriure moments puntuals però definitius en la vida de la Conxa, com ara el ball de festa major. La novel·la té per tant la durada justa, és curta però suficient ja que el capteniment de l’estil s’ajusta perfectament a la llargada del text, no hi ha una paraula de més, i tampoc una de menys.

D’altra banda aquest capteniment s’estén als seus personatges, sobretot a la protagonista, la Conxa. És un personatge adaptable, conformat que mai no es rebel·la per què sempre hi ha alguna cosa que li priva (la família, la por, la societat, la pobresa, l’agraïment, …). Només la veiem lluitar una vegada, per l’amor del Jaume, però és una lluita domèstica, de portes endintre. De fet la història de Conxa és la història de la majoria de dones del Pirineu, i d’arreu, que viuen pel treball, per la subsistència pròpia i dels seus i aquí s’acaba el seu món (“la meva mare era una dona que només coneixia dues coses: feina i estalvi”).

La novel·la està escrita en primera persona, en Conxa tenim els ulls de la història i el seu punt de vista és el que ens transmet Barbal, això ens la fa propera i ens la fa real. I així la seva vida feixuga i condicionada pels altres se’ns presenta com unes “pàgines viscudes”. Qui més qui menys coneix una Conxa, pallaresa, cerdana o barcelonina. Dones que a la seva manera podien ser felices, amb una felicitat menuda, molt d’estar per casa, de petites coses (anant a buscar carreroles, ballant per la festa major), però que també patien, i molt. Però aquest dolor i aquesta tristor també havia de ser continguda, interior i privada. El monòleg de Conxa quan se sap vídua és possiblement el millor exemple.

Barbal descriu a la perfecció els escenaris rurals i el que comporten, no oblidem el seu origen pirinenc. I alguns d’aquests escenaris no han canviat gaire em els darrers cinquanta anys. Els personatges femenins, com ara la Conxa, la tia o la Delina són la conseqüència de la misèria, de l’economia de subsistència, de la grisor i de la monotonia, de la duresa en definitiva d’una realitat i d’un model social molt determinat. L’autora, amb un feminisme velat, intenta fer-nos entendre la vida i el sacrifici mai reconegut de la dona rural (“primer les coses i després les persones”): les dones són les que tiben del carro, com gairebé sempre, les que sempre pateixen, les que sempre treballen, les que sempre lluiten. Es veu clar entre l’oncle i la tia i també entre el Mateu i les seves germanes.

El trencament que es produeix en les vides dels personatges en el moment de la guerra civil és traumàtic però no el suficient com per trencar la inèrcia de les seves vides. Continuaran fent el mateix que abans però sense el Jaume. Amb un cert rebuig social en forma d'humiliació de les víctimes, els vencedors volen fer sentir dolents i culpables tots aquells que han perdut algú a causa d'unes idees diferents. Aquest fenomen ja l'havíem vist primer a Les veus del Pamano i després a Pa negre.

Cap al final, l’allunyament d’aquest entorn, dur però propi i conegut, i aquí Barbal ens presenta el fenomen de l’èxode rural dels anys seixanta, serà acceptat per la protagonista com un fet necessari que no val la pena qüestionar. Des de la mort del Jaume ha perdut l’esma i les ganes de viure, i Mateu, el seu fill tampoc no és feliç amb la vida que té. La sensació d’arrossegament és aquí ben evident.

Conxa és una pedra en una tartera, és algú a qui la vida porta per què ella no pot portar la seva vida. A la Conxa l’arrosseguen: primer els seus pares, després el Jaume, després el fill,… La imatge del títol és perfecta per què el títol és el resum de la novel·la. Per què qui no s’ha sentit alguna vegada com la Conxa, com una pedra que baixa tartera avall sense voler-ho, empesa per d’altra gent, per les circumstàncies, per la història, que no sap quan pararà ni com però que quan s’atura tornarà a baixar fins que arribi al peu de la tartera, que és el final de la vida. El de Conxa serà a Barcelona, ben lluny del Pallars.