Josep M. Benet i Jornet. E.R.
La sessió del mes de desembre del club de lectura es va dedicar a l’obra de teatre E.R. de Benet i Jornet. Després d’una breu introducció a l’obra i als motius pels quals es va triar aquesta peça es va passar a la projecció de la pel·lícula de Ventura Pons Actrius, basada en E.R. Després del passi va tenir lloc la tertúlia. En aquest cas sobre el text però també sobre la pel·lícula, fidelíssima a la peça teatral.
L’obra és un text sobre el teatre, símbol absolut de la imatge i de les aparences, el teatre no és real, les actrius no viuen, actuen, i la seva vida (sobretot la de March i Roca, però també Caminal que presta la veu però no la persona) es basa en l’aparença, en allò que es pensa d’elles i no en allò que són en realitat. El símbol de tot plegat és el teatret de joguina que va apareixent al llarg de tota l’obra.
També és un text sobre els punts de vista, sobre les versions de la història, sobre “interpretacions”: es versiona Ifigènia, però també es versiona el record d’una persona (Empar Ribera), els records d’una època (les classes a l’Institut del Teatre, la relació entre les protagonistes i la mestra, tot allò que representa la joventut de les actrius) i els records d’una tragèdia (la mort d’una companya). En definitiva un text sobre la realitat-veritat i la mentida-ficció. Veiem que la ratlla entre aquests dos mons és molt subtil, molt poc clara i l’espectador/lector no en pot treure cap conseqüència, quan tanquem el llibre no sabem la “veritat” dels fets. D’altra banda, la mort de l’amiga en plena joventut marcarà el pas de l’edat adulta, unirà Glòria, Assumpta i Maria la resta de les seves vides i és el detonant del seu creixement com a persones. Aquests trets estableixen paral·lelismes amb la novel·la Tokio blues, comentada recentment.
E.R. toca, com és força habitual al teatre de Benet i Jornet, alguns temes tabús: l’homosexualitat i l’incest velat serien els més evidents però també l’adulteri, l’enveja, la vellesa, la mort i la soledat. En alguns moments E.R. sembla una apologia de la solitud: Maria mor sola, Glòria i Assumpta estan soles. Totes elles han triomfat en els seus respectius camps però han fracassat en l’àmbit personal, com Empar Ribera.
Els paral·lelismes entre Empar Ribera, personatge en absència a l’igual que Anna, i March són força evidents i es presenta com a continuadora de la seva mestra: va ser ella qui finalment fou Ifigènia, qui ha corregut els teatres de mig món, inclús qui ha tingut experiències homosexuals, però Glòria March, per orgull, no es vol reconèixer com a continuadora del mite i es reivindica com a personatge nou i únic. Assumpta Roca també presenta paral·lelismes amb la figura de la seva mestra, sobretot pel que fa a la relació, estretíssima, amb el seu germà, però alhora és la més dura a l’hora de descriure-la, la més cruel quan la menysprea. Pel que fa a la tercera actriu, Maria Caminal, és potser d’entrada la més allunyada de la Ribera però també és la que es queda amb el teatret que és l’objecte que simbolitza la seva herència i és també qui manipula els altres personatges (també amb la seva feina de dobladora ja que parla per boca dels altres), tal com feia Empar Ribera.
Trobem doncs dues actrius a l’ús, March i Roca, que barregen de tal forma realitat i ficció que ni elles mateixes poden destriar-les (ho veiem clarament a l’escena final de la pel·lícula tot baixant les escales del teatre i recitant a duo), i una actriu de la vida, Caminal, una professional, com ella mateixa es defineix. A la peça teatral actua com a arbitre (és qui explica la tercera versió a la jove actriu, quan ja no cal perquè el paper està donat), mediadora interessada (punxa les dues amigues perquè actuïn juntes), i element cohesionador (és a casa seva on se celebra el sopar de retrobament). És també la més cínica de les tres, de manera dissimulada i amb guants de seda es capaç de dir les coses més gruixudes de la professió i de les persones.
L’amistat entre les tres actrius és interessada per dos motius: és una manera de repartir-se la culpa per la mort de la quarta companya, Anna. Veiem que el que realment les uneix no és el passat comú, ni el mestratge de la Ribera, sino la culpabilitat que senten (justificada o no) per la mort de la seva, en aquell moment sí, amiga. I en segon lloc és el que permet a cada una d’elles envejar i ser envejada, es tracta d’un joc de forces en el qual l’enveja que sent cadascuna d’elles es tradueix en satisfacció en sentir-se envejada.
El quart personatge del drama és la jove aspirant, la propietària del teatre, per tant l’hereva de la Ribera, l”alter ego” d’Anna que va aconseguir el teatret i va morir jove, tan jove com l’estudiant. El seu paper a la història és descobrir qui era la Ribera, i a partir d’aquí conèixer l’essència del teatre, que és com dir l’essència de la vida. És l’excusa per que les actrius parlin, és el futur mentre que les altres comencen a ser passat, sobretot Caminal que acabarà morint.
La noia vol creure que el teatre representa la vida però al final de l’obra descobreix, amb la noblesa que dona la joventut, que la vida és teatre. La destrucció final del teatret pot donar un missatge d’esperança, les noves generacions fan foc nou i assagen nous valors allunyats de l’antiga escola, però també es pot interpretar com una renúncia, no aconsegueix el paper, no serà Empar Ribera, pot ser no actuarà més, no oblidem que el teatret no té figures.