Stefan Zweig. Carta d'una desconeguda. Secret candent
El darrer club de lectura d’aquest any ha estat dedicat a Stefan Zweig. L’objectiu era donar a conèixer la figura d’aquest escriptor jueu nascut a Viena molt conegut i reconegut pels seus contemporanis europeus sobretot a l’època d’entreguerres i que es va suïcidar al Brasil incapaç d’enfrontar-se al feixisme i la guerra que assolava Europa.
 |
 |
La sessió va començar amb una interessant introducció d’Alfons Brosel que va glossar la figura de Zweig i de la seva època i va donar alguna de les claus essencials per comprendre millor les dues novel•les curtes triades. Tot repassant la biografia de l’escriptor i el conjunt, molt valorat, de la seva obra va fer un repàs pel moment històric que li havia tocat viure, per la seva religió que el va acabar marcant, per les seves relacions amb d’altres escriptors i intel•lectuals i sobretot per la seva vessant humanista i pacifista.
La tertúlia va començar fent esment al suïcidi de Zweig i la seva dona per motius de caire ideològic. Aquest fet va sorprendre enormement a tothom alhora que s’intentava trobar una explicació a aquest fet, la sensibilitat, l’humanisme extrem, i la coherència ideològica eren els factors apuntats per comprendre una decisió tan radical que va escapçar una carrera intel•lectual brillant que hauria pogut donar encara molts fruits literaris i de pensament.
Després es passa a comparar els aspectes coincidents de les dues novel•les: el primer d’ells és que Zweig dona veu a qui habitualment no en tenia, com són les dones (a la Carta) i als nens (al Secret). La literatura no acostumava a donar veu a aquests personatges que quedaven sempre en un segon pla, Zweig en canvi es posa al lloc d’una dona enamorada i d’un infant desorientat i avorrit i fa creïbles les dues figures. Un altra aspecte comú a les dues obres és la terrible soledat dels seus personatges, tots ells són ànimes soles que intenten buscar d’una manera o altra la companyia que els tregui del seu estat: l’escriptor de la carta i el baró busquen la companyia femenina en general, el nen busca un amic, la mare busca una aventura que la salvi del tedi que la soledat li provoca i l’enamorada de la carta no té més companyia que l’amor platònic. D’altra banda l’escenari de les dues històries tenen en comú una classe alta i burgesa que Zweig coneix molt bé perquè és d’on ell mateix prové.
Pel que fa a la novel•la Carta d’una desconeguda ha estat fàcil de llegir tot i que el pensament obsessiu de la protagonista al final esgoti una mica el lector. La vida de la dona gira absolutament i total al voltant d’un amor platònic, l’escriptor, que tot i que s’arriba a consumar des del punt de vista físic no arriba a ser correspost mai des del punt de vista dels sentiments. Es comenta que és possible que la fixació de la dona obeeixi a algun trastorn psicològic i que segurament aquesta novel•la avui s’escriuria d’una altra manera. D’altra banda Zweig mostra un respecte absolut a la dona, no fa que s’arrossegui ni s’humiliï demanant un amor que no pot ser donat si no que únicament es confessa quan l’escriptor no pot actuar en cap sentit i s’evita així la llàstima i la compassió envers l’enamorada. La història d’amor es converteix en un triangle quan neix el fill de l’escriptor, d’alguna manera aquest nen suplirà i serà el seu pare i la mare que és alhora enamorada en tindrà la possessió física, en tindrà cura i en gaudirà. En el moment que el fill desapareix el món s’enfonsa per aquesta dona, com a mare i com a enamorada, i ja no hi ha res que pugui suplir aquesta pèrdua, per tant no hi ha raons per viure i per tant ja pot confessar el secret a l’escriptor. Es tanca el cercle de la vida i del sentiment.
L’altra novel•la, Secret candent, ha resultat més intensa pels lectors i també més sensible ja que els sentiments del nen són més “humans”, no són tan extrems i ens podem posar, d’alguna manera, en el seu lloc més fàcilment que en el cas de l’enamorada de la Carta. La història s’estructura en un triangle, la mare, el baró i el nen, tots ells desvagats, avorrits i amb desig d’aventura de diferents menes: la caça i captura d’una amant pel baró, el festeig i el romanticisme per la mare, i la cerca d’un amic amb qui compartir experiències per part del nen. Cap d’ells aconseguirà el seu propòsit tot i que tots creuen aconseguir-lo en algun moment. L’objectiu final de la història serà el pas del nen al món dels adults amb el que això comporta d’hipocresia, secrets, pactes i mentides. L’anècdota que Zweig ens posa en safata, l’intent de conquesta d’un seductor a una dona casada amb ganes de ser conquerida, és només l’excusa perquè el nen obri els ulls a un món adult que és al principi inabastable per ell: busca un secret, els adults se li escapen, però que el viatge en tren, símbol d’aquesta transició, s’encarregarà paradoxalment d’acostar. Finalment, el prec de silenci de la seva mare i la mentida del nen al pare marcaran aquest pas inexorable al món adult, a les seves servituds i a les seves baixeses.