Carola Milà i Mr Bloom al mateix Club
Dissabte passat vam celebrar el Bloomsday llegint fragments d'Ulisses i menjant ronyons però no només. Va ser una trobada molt especial perquè vam tenir el privilegi de conèixer Maria Aurèlia Capmany a través de les experiències personals directes de tres membres del club: l’Eulàlia, la Mary i l’Albert.
L’Eulàlia era la seva secretària quan va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona a l’època de Pasqual Maragall. Ens la va descriure com una dona forta, molt segura d’ella mateixa. Manaire però senzilla i justa. Una d’aquelles dones que ens han eixamplat el camí a la resta.
Fa pocs dies a TV3 van emetre un reportatge sobre el Congrés de Cultura Catalana de l’any 1977. En aquell espai i des de diferents àmbits, es va voler reivindicar i posar en ordre tot el que feia referència a la nostra cultura des d’un prisma global (art, ensenyament i llengua però també sanitat o medi ambient). Sempre emmarcat dins la geografia mental, física i política dels Països Catalans.
Només un any abans es celebraven les Jornades Catalanes de la Dona, on s’exposaven totes les reivindicacions feministes i s’elaboraven propostes pràctiques.
M. Aurèlia Capmany se sentia identificada amb el primer grup de reivindicacions. Era una dona que venia del catalanisme d’esquerres i la seva lluita naixia de la idea de la identitat catalana. No li calia autoanomenar-se feminista perquè mai no va dubtar que podia fer les coses com qualsevol home i, de fet, les feia. Potser perquè era uns anys més gran però no se sentia reconeguda dins de l’espai feminista de l’època i se’n desmarcava. Tot i així, va ser mediadora logística de les Jornades i el llibre que hem llegit al club és indiscutiblement feminista. Tot això ens ho explicava la Mary Nash, que lligava la vessant més teatral i irreverent de Capmany en forma del Cabaret Literari amb una artista com Guillermina Motta en el que es coneix com “la resistència cultural frívola”.
Magí Sunyer es lamentava a l’Albert Mestres de que Capmany no es documentés per escriure la novel·la, hi ha dades no contrastades i errors temporals que es podrien haver evitat. Nosaltres ens preguntàvem si això era gaire important. Per ella està clar que no.
L’Albert també criticava que el text respon a un programa predeterminat: mostrar el recorregut d’una dona per l’època, si va a París és per parlar de l’Existencialisme, si la recull de l’abandonament determinada persona és per parlar de dones mecenes com Maria Domènech o Francesca Bonnemaison, etc.
Però tothom va estar d’acord que l’escriptura de Maria Aurèlia Capmany es conserva en plena forma, és àgil, enèrgica, completament actual. L’argument és una imatge del que van viure aquestes primeres dones, que van saber trobar una mínima llibertat personal. Van ser dones fortes, instruïdes, que buscaven espais de cultura i de relació però que encara acceptaven el seu rol de gènere des d’una visió classista de la societat. Era un començament. Tant com costen els començaments!
Capmany tracta temes tan complicats com el de la prostitució d’una manera oberta i sense massa complexos. Tenia molt clar què volia dir. Era una dona implicada que va viure intensament la seva època.
Quanta d’aquesta herència, tant pel que fa a la política i societat en l’àmbit dels Països Catalans com amb el feminisme, invertim per continuar amb aquest futur just i potser quimèric? Quanta n’estem dilapidant?
Mercè Barnadas