Dostoievski i la redempció
Fiòdor Dostoievski és indiscutiblement un dels grans novel•listes de la narració realista del segle XIX. Al costat de Balzac, Flaubert, Dickens, Manzoni, Tolstoi, els altres grandíssims novel•listes del segle. Però per què és diferent? Balzac, Flaubert, Dickens, Manzoni volien radiografiar la societat, Tolstoi volia transformar-la, però Dostievski anava molt més enllà, perquè el que ell volia era redimir ni més ni menys que la humanitat sencera. Redimir-la de què? Dels pecats contra la religió o contra Déu? No. Volia redimir-la de la seva part fosca, la seva part incomprensible, la seva part violenta i mesquina, volia, en definitiva redimir aquesta part fosca que hi ha en tota persona, anticipant-se uns quants anys a Freud. Per això les seves novel•les contenen i transmeten aquesta mena de passió encomanadissa, aquesta mena de misticisme que no és religiós ni moral. Res ens enfonsa en un terreny tan poc tangible, tan poc jutjable moralment, tan poc nítid ideològicament ni més humà que una novel•la de Dostievski. Alguns (i importants) diuen, ho hem vist als textos que vaig enviar, que Dostievski no sabia escriure. Això és, és clar, una bajanada, i només correspon a una idea feta reductora del que significa saber escriure i una ignorància de les possibilitats expressives del llenguatge literari. Potser sí que, com passa sovint, és va anticipar a la seva època i va trencar esquemes, però tampoc crec que ho fes gaire conscientment, si tenim en compte les condicions en què va escriure la majoria de les seves novel•les, amb breus terminis obligats per raons econòmiques d'un parell de mesos. Crim i càstig, en tots aquests sentits, és probablement la més representativa de les seves novel•les.
Albert Mestres