Grégoire Polet
Grégoire Polet és un joveníssim escriptor belga que ha començat la seva vida d'escriptor amb força. Com a belga, l'avorreixen els belgues (excepte la seva dona i els seus fills) i la ciutat de Brussel•les. Com a escriptor ha publicat cinc novel•les, totes a la prestigiosa editorial parisenca Gallimard, amb les quals ha guanyat uns quants premis. D'aquestes he llegit les tres últimes, Leurs vies éclatantes (2007), Chuho (2009) i Les ballons d'hélium (2012). La primera és un impressionant retaule en forma de novel•la coral sobre la joventut parisenca en una mena de laberint d'itineraris dels personatges que s'entrecreuen. Em va fer venir a la memòria Balzac, una mena de comèdia humana concentrada. La segona és una novel•la breu i narra les aventures d'un nen al Poble Sec de Barcelona. Em va fer pensar en Alessandro Baricco. Finalment, la tercera és una inquietant narració introspectiva sobre el dolor i la incapacitat de superar el dolor molt punyent i fins i tot dura. Si algú s'atreveix amb el francès, jo li recomano aquesta novel•la i m'ofereixo a deixar-n'hi un exemplar.
Polet, encara que ho porti molt amagat, publicant en discretes revistes electròniques, és també poeta i aquest any el vam tenir a les Veus paral•leles. La seva poesia no se sotmet a l'aclaparadora tradició francesa i, a més de ser formalment molt treballada, pot ser també trasbalsadora, com aquest primer poema evolucionista:
Crida'm ben fort
Que et destrossis la veu
Crida'm tan fort
que es vegi en la fosca
l'abisme bonic i ondulat
(negre igualment)
en què s'ha calcinat el futur
Alliberament,
la flor s'obre a la superfície,
flor d'omega,
tot a sobre nostre, tancats,
nosaltres, a la tija estreta
banyats a la llum lletosa de la saba
i aguantant-nos pels peus els uns als altres,
amb els ulls tancats, morts, negats,
tots xops, inflats,
sense vida a la vida,
encadenats als nostres fills.
Però crida'm, crida'm ben fort,
cal que la teva veu m'hissi,
que un cable i un ganxo
brollin del teu coll
per la teva boca
i travessin xiulant com l'harpó
el buit
Jo sóc el blanc!
Vull la fletxa que mata i que m'apunta
i que em fa por
Vull
Vull
Vull
la fletxa que en diuen de tres dents
que una mica de lluna grisa
fa brillar a vegades,
una lluentor breu, algunes vegades l'any,
que es confirma i esfereeix
El temps és a la veritat
Crida'm
el que el vent és a l'estiu
Espero, pur,
bevent whisky,
amb un canó lent a la templa
Parla!
Silenci.
Oh, el bell no-res.
Silenci.
Oh, el bell no-res.
Fa un temps vaig tenir l'ocasió de llegir Marea alta i marea baixa, primera per ara incursió de Polet en el text teatral, i des d'aquell moment em va fascinar. Aquesta mena de giragonsa, de pirueta verbal i escènica sobre l'existència i la ficció, i la ficció de l'existència i l'existència de la ficció o ficcions, sembla destinada a explosionar en un escenari. De moment l'he traduït i l'he publicat, més endavant...
Recordeu, si el club decideix fer un sopar de biblioteca, que Polet va publicar el 2010 el Petit éloge de la gourmandise.
Albert Mestres