Pijuan dispara per segona vegada
Divendres vam repetir sessió amb l’Albert Pijuan. Una trobada que va comptar amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes. Corregiu-me si m’equivoco però només recordo haver repetit un altre autor, en Jordi Coca. Les dues obres que hem comentat amb ell, Nix tu, Simona i El Franctirador, són molt diferents entre sí però no deixen de tenir algun punt en comú. La similitud la trobem, per exemple, en el personatges de Simona i Krzysztof, que comparteixen les mateixes limitacions mentals, o gairebé. Els personatges de l’Albert, tal i com ell ens va dir, tenen una sola idea al cap i la seva obra es construeix a partir del xoc d’idees úniques.
Per què la Polònia postcomunista? és LA pregunta i LA resposta és: “perquè corri l’aire”. Escriure en català no és sinònim d’escriure sobre Catalunya i allunyar-se li permet parlar amb més llibertat d’altres temes, com la transició espanyola.
A l’Albert el fascina la mateixa foscor psicològica de l'obra del nostre admirat Dostoievski. No ens estranya, doncs, que El franctirador i Crim i càstig comparteixin moltes singularitats: el joc de temperatures extremes, els personatges negatius o la creació d'un món de desesperació i misèria. Allò que la Magalí li va suggerir que suavitzés en properes novel•les i que dubtem que faci. Un sol personatge positiu li demana. És més segur que ens toqui la grossa. Cal dir que als ens agrada aquesta mirada li agrairem que no ho canviï. Fixeu-vos en el mínimament i l'UN amb majúscules de la dedicatòria que li va escriure a la Magalí.
Més coses:
L’Albert Pijuan ens va parlar d’influències, una d’important és el Dekalog de Krzystof Kieslowski, deu versions d’una hora dels Deu Manaments. Penjaré el primer que correspon a “Estimaràs Déu sobre totes les coses”. Per quan disposeu d’una hora.
Un tema que vam tocar va ser el de la coberta del llibre, molt acolorida, en contrast amb la negror del relat. La foto correspon a la Plaça del Mercat, al centre mateix de Krakòvia. Aquí la veiem des d’una altra perspectiva, com si ampliéssim el punt de mira del franctirador.
Acabarem amb música i no pot ser cap altra que la del grup jamaicà Skatalites, us sona? aquest és el disc que l’Erika va regalar a en Krysztof. El vinil amb la nota que ell mai no va veure i que va ser el detonant del seu forçat retorn a casa. En el seu joc de contrastos notem que no hi pot haver una música més allunyada del fred polonès.
Krzysztof es va quedar aturat. Sense dir res, es va aixecar i va anar a buscar la seva bossa, la de Suècia, que encara estava per desfer. Va treure’n un disc. Se’l va mirar i després el va mostrar a Jerzy. Jerzy va mirar-lo del dret i del revés. Un cartró groc i unes lletres vermelles grosses, gelatinoses. Ska-boo-da-ba. The Skatalites. Albert Pijuan. El Franctirador. Angle Ed. 2014
L'àlbum de la trobada
Comentaris
Encara no he acabat la novel•la... i no és perquè no em tingui enganxada perquè quan m'hi poso no puc parar de llegir i això que conec el final i tots els nusos que trobaré abans no acabi la meva relació amb en Krzysztof...
Mentre llegeixo se m'apareix la imatge de l'Albert, amb aquell posat de falsa innocència, estudiant des de darrera les seves ulleres de noi aplicat les nostres reaccions a les seves preguntes absolutament calculades. És un dimoni vell disfressat de jove professor, tot ho té pensat, estudiat, mesurat al milímetres, no deixa res a l'atzar, talment com a les seves històries...