Josep Palau i Fabre
Josep Palau i Fabre (1917-2008) és un autor singularíssim dins el panorama literari català. Correspon, com Salvador Espriu o Gabriel Ferrater, a la primera generació poètica de postguerra, molt influïda pel pes de la tradició noucentista o bé pel que se'n deia llavors el realisme social (poesia compromesa amb la realitat social i política). Palau i Fabre, tanmateix, va passar, tot just acabada la guerra, uns anys a París i va tenir accés a un món artístic pràcticament desconegut per als altres autors catalans. Així, ell és, traductor de Rimbaud, del comte de Maldoror, d'Antonin Artaud, el fil que ens uneix amb la potent tradició surrealista francesa. Allà també hi va conèixer personalment Picasso i amb el temps va esdevenir un dels seus màxims especialistes a nivell mundial. El que el caracteritza doncs és la interdisciplinarietat, en comptes d'una formació i uns interessos estrictament literaris.
Probablement si li poguéssim preguntar a ell què se sentia, ens diria que poeta. I sens dubte és un gran poeta, com es pot comprovar als Poemes de l'alquimista que han recollit en successives reedicions tota la seva obra poètica, però els seus interessos no es limitaven a la poesia, sinó que va escriure teatre i narrativa breu a més d'assaig, un bon gruix, si hi incloem els estudis sobre Picasso. La poesia de Palau i Fabre és d'aquelles que requereixen un bon escafandre, per seguir amb la metàfora de Marc Romera, sobretot perquè cal conèixer bé les tradicions de les quals és deutora, i per això hem obtat pel recull de la seva obra narrativa breu Contes de capçalera, que la inclou en la totalitat.
Palau i Fabre va obrir la seva fundació a Caldes d'Estrac "Caldetes" i vam pensar que podia ser una bona idea oferir una sessió de club de lectura conjunta entre les dues biblioteques caldenques i aprofitar per visitar la Fundació Palau i Fabre.
Albert Mestres