Club de Caldes de Malavella

Incest. Una mirada literària

Lot i les seves filles. Guercino (Giovanni Francesco Barbieri) 1650

 

Aprofitant la lectura de Llàstima que sigui una puta de John Ford i també la publicació de la novel•la de l’Albert, he fet una mínima selecció d’obres, incloent-hi fragments, que tracten sobre l’incest. Dos llibres sobre aquest tema tabú, considerat delicte en la majoria de països del món: les relacions sexuals entre familiars de primer i segon grau.

Aquesta és la tria:

Gènesi. Lot (nebot d'Abraham), la seva dona i les seves dues filles foren les úniques persones que es van salvar de la destrucció de Sodoma, ciutat del pecat. La dona de Lot, sense fer cas a les advertències va mirar enrere i va quedar convertida en estàtua de sal. Les filles de Lot al creure’s soles al món van decidir emborratxar el seu pare i forçar-lo a tenir relacions. Totes dues en van tenir fills.

Les dues filles de Lot van quedar embarassades del seu pare. La gran va tenir un fill i li va posar de nom Moab. És l’avantpassat dels actuals moabites. També la petita va tenir un fill i li van posar el nom de Benammí. És l’avantpassat dels actuals ammonites. Gènesi 19:30

Sòfocles. Èdip Rei (430 a.C) Tragèdia grega que relata la història d’Èdip, príncep de Tebes, fill de Laios i Iocasta, de qui l’oracle va advertir que assassinaria el seu pare i es casaria amb la seva mare. Un destí inevitable que condueix a Èdip i la seva família a un tràgic final.

COR: Habitants de Tebes, la nostra pàtria, mireu-lo, aquest és Èdip, aquell que desxifrava els enigmes més famosos, aquell que era l’home més poderós, la sort del qual era vista no sense enveja pels ciutadans: a quin tràngol de terribles infortunis ha arribat. És l’últim dia de la vida el que ha de considerar qualsevol mortal i ningú no pot ésser tingut per feliç abans de passar el terme de la seva existència sense haver patit cap pena. Trad. Joan Castellanos i Vila

 

Èdip Rei. Max Ernst 1921

Charles Perrault (1628-1703) Pell d’ase. Per poder ser fidel a la promesa de la seva dona en el llit de mort, el rei s’ha de casar amb una dona que iguali la bellesa de la reina. Ell creu que només pot ser la seva filla. Ella ho rebutja i fuig de palau amagada sota una pell d’ase.

Després de plorar i gemir durant llarguíssims mesos, el rei s’adonà un bon dia que ja no patia tant con abans. Una alegria, durant molt de temps oblidada, li pessigollejava el cor, i li vingueren les ganes de tornar-se a casar. Volent ser fidel a la promesa que li havia fet a la reina, va fer buscar en tot el país una dona més sàvia i més bella que ella. Els seus criats van visitar fins el més petit llogarret del reialme però cap dona aconseguia superar la difunta reina. Va ser aleshores quan el rei s’adonà que la seva filla, a qui havia descuidat durant la seva pena, s’havia fet gran i que només ella podia suplantar la seva mare en bellesa i saviesa. D’aquesta manera, renunciant a tota raó i escoltant només el seu desig, anuncià a la seva pròpia filla que es convertiria en la seva esposa abans que arribés la primavera.

Jean Cocteau. Les enfants terribles (1929). Amor obscur, obsessiu i aïllat entre dos germans orfes.

Les nits a la cambra es perllongaven fins a les quatre del matí. Això retardava l'hora de despertar-se. Cap a les onze, Marieta entrava el cafè amb llet. El deixaven refredar. Es tornaven a adormir. Al segon desvetllament, el cafè amb llet, fred, mancava d'encant. Al tercer desvetllament, ja no s'aixecaven. El cafè amb llet podia arrugar-se a les tasses. El millor era enviar Marieta al cafè Carles, obert feia poc als baixos de l'immoble. Pujava sandvitxos i aperitius. La bretona hauria preferit que li haguessin deixat fer una cuina burgesa; passava per alt, però, els seus mètodes i es prestava de bona gana a les extravagàncies dels infants. Alguna vegada els sacsejava, els empenyia cap a taula, els servia a la força. Elisabet es tirava un abric a sobre, damunt de la camisa de nit, s'asseia, somniosa, amb els colzes sobre la taula i una mà aplicada a la galta. Totes les seves poses eren les de les dones al.legòriques que representaven la Ciència, l'Agricultura, els Mesos. Pau es balancejava sobre la cadira gairebé sense vestir. Ambdós menjaven en silenci, com els saltimbanquis ambulants entre dues representacions. El dia els pesava. El trobaven buit. Un corrent els arrossegava devers la nit, devers la cambra, en què començaven a viure de bell nou. Marieta sabia netejar sense alterar el desordre. De quatre a cinc cosia a la peça de l'angle transformada en sala de roba blanca. Al vespre preparava un refrigeri i se'n tornava a casa. Era l'hora en què Pau recorria els carrers deserts cercant dones que s'assemblessin al sonet de Baudelaire. Sola a casa, Elisabet prenia, recolzant-se en els cantells dels mobles, les seves actituds altives. No sortia de casa sinó per anar a comprar sorpreses, i entrava de pressa per tal d'amagar-les. Rodava de peça en peça afectada d'un cert malestar a causa de la cambra en la qual havia mort una dona que res no tenia a veure amb la mare que vivia dintre seu. El malestar augmentava així que es feia tard. Llavors entrava en aquella cambra que les tenebres envaïen. S'hi plantava al mig. La cambra trontollava, s'enfonsava, i l'òrfena es deixava engolir amb els ulls fixos, les mans penjants, dreta com un capità a bord.

Gabriel García Márquez. Cien años de soledad (1967). La llarga saga dels Buendía comença amb el matrimoni de cosins José Arcadio Buendía i Úrsula Iguarán que temen que la seva descendència pròxima o llunyana acabi, com diu el mite, naixent amb una cua de porc.

Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo.

Vladimir Nabokov. Ada o L’ardor (1969) . Ada i Van viuen un amor adolescent pensant que són cosins, quan en realitat són germans. Hi intervé també la germana petita d’Ada, Lucette, enamorada fogosament del seu, ara sí, cosí. Obra posterior a Lolita, que també fou un escàndol a la seva època
 

Su vestido ligero y flotante estaba tan abierto por la espalda que cada vez que la ahuecaba por un movimiento de sus omóplatos prominentes, Van, que se había aproximado al taburete tanto como se lo permitía la prudencia, podía ver hasta el coxis su ensilladura marfileña y respirar todo el calor de su cuerpo. Con el corazón saltándole en el pecho, y la mano lamentablemente hundida en el bolsillo del pantalón, se inclinaba sobre ella, mientras ella se inclinaba sobre su obra, y permitía a sus labios sedientos que se deslizasen ingrávidamente desde la cabellera tibia a la ardiente nuca. Era la sensación más dulce, más poderosa, más misteriosa que nunca había experimentado. En la sórdida lujuria del invierno anterior nada podía haberle hecho presentir aquella ternura acariciadora, aquel desconsuelo del deseo. Hubiera querido permanecer indefinidamente sobre la redondez exquisita de la pequeña protuberancia ósea que destacaba por debajo de su nuca, si ella, indefinidamente, hubiera mantenido la cabeza inclinada, y si el pobre muchacho hubiese sido capaz de soportar por más tiempo el éxtasis de aquel contacto en su boca, convertida en cera inmóvil, sin apretujarse contra la chica en un loco abandono.
 

Albert Mestres. Els Colors dels dies (2012). Un estiu d’iniciació a la vida adulta de l’Albert, el protagonista.

Durant el curs escolar, els dissabtes són de color de llum de matí i blau intens a la tarda, així com els diumenges són vermells i els altres dies de la setmana tenen els seus colors variables segon l’època de l’any excepte el beix dels dimarts i el groc llimona dels dijous, però ara ja fa temps que aquests colors s’han difuminat en una lluïssor una mica enlluernadora, perquè fa dies que té vacances.

Bibliografia

COCTEAU, Jean. Els Infants terribles. Proa, 1934.
La Bíblia de Montserrat. Associació Bíblica de Catalunya, 1993
GARCÍA MÁRQUEZ, Gabriel. Cien años de soledad. Modadori, 1995
JONAS, Anne. Pell d’ase. Zendrena Zariquiey, 2004
MESTRES, Albert. Els colors dels dies. Angle Editorial, 2012
Sòfocles. Èdip Rei. La Magrana, 1996.
Viquipèdia
Wikipedia.
1001 libros