Club de Caldes de Malavella

Trobada irlandesa amb Joaquim Mallafré

Coincidint amb el Dia Internacional de la Traducció, divendres passat vam tenir amb nosaltres en Joaquim Mallafré. Un traductor que és capaç d’emocionar-se fins a les llàgrimes quan llegeix en veu alta les paraules pensades de Molly Bloom, just al final de la novel•la Ulisses de James Joyce. La Magalí em diu que Mallafré l’ha fet reconciliar amb el llibre. Hi estic d’acord. El text és inabastable per a la majoria de nosaltres, sobretot per la manca de referents, però Mallafré encomana la seva passió. Ens va parlar de la seva feina com un acte de creació. Vam poder descobrir que el anomenem traducció, en el seu cas, es converteix en l’obra d’un artista, d’un artesà, que aspira a igualar la capacitat d’evocar del propi autor. La seva és una “traducció feliç”, en paraules de l’Albert.
Ulisses és una novel•la que transcorre en sol un dia, el 16 de juny de 1904, a Dublín, una ciutat dins d’un país en decadència. Aquesta sensació de decepció es manifesta en els personatges, en l’acció i en multitud de detalls, com per exemple, en els colors. Tota una gamma de particularitats literàries que se’ns escapen però que en Mallafré prenen una altra dimensió i que ens permeten intuir la grandesa d’aquesta novel•la. La tensió entre l’anglès i l’irlandès, el viatge d’un dia en la vida dels personatges, com un espill al llarg del camí, la nova visió de la dona en la literatura, ja no com una Penèlope esperant pacientment, sinó una dona amb personalitat pròpia, i tants i tants altres temes que anaven sortint a partir d’un text que no s’acaba mai. Una lectura que sempre suma, en paraules de Mallafré.
Punt i apart mereix el llenguatge. Diu l’Albert que Joyce utilitza el llenguatge en tots els sentits, que fa aflorar la retòrica, i que a partir d’aquest moment canviarà la manera d’escriure. Recordem la lectura de Mallafré del fragment on el llenguatge s’assimila les onades. Impressionant, com impressionant és la seva elecció de les paraules per a la traducció. Vam parlar de l’afany de totalitat de l’escriptura, el fet que la vida d’un home es pot resumir en un dia concret. L’aventura completa de l’home més corrent, l'ulisses quotidià.

A l’exquisit sopar posterior van anar sortint moltes idees que potser acabaran essent realitat, com l’organització d’un Bloomsday per la zona, tal i com van fer a Santa Coloma l’any 2007.
Per acabar d’arrodonir la sessió des d’aquest espai virtual, us penjo diferents referències a les que es va fer esment i que en aquell moment no teníem a mà.

Primer, atenent les exigències d’un grup de lectores, us penjo dos enllaços amb les adaptacions cinematogràfiques de l’obra. No sé quina de les dues és la que van recomanar la gent de Santa Coloma.

Una és de l’any 1967
Ulyses
I l’altra del 2003
Bloom

Aquesta és la que ens va recomanar la Maria Àngels Prat

La hija de Ryan

Tot parlant dels diferents tipus de traducció, Joaquim Mallafré va fer referència a un poema de Gabriel Ferrater i va recitar de memòria uns versos que ja feien endevinar la força de la poesia sencera. I realment és així, aquí la teniu.

Fill
Cruixi la tarda. El temps se'ls ennuegui.
Traspuen sorollets. Tota una casa
malfrisa, i esgarrifa la cisterna
de silenci. Feliç pis clausurat.
Batega un fòsfor fred, s'adorm la bèstia
d'aigua fonda, els dos cossos llarg-nuats.
El trenc, el temps. Anyellet de sabó,
ella sota la dutxa. Les paraules
i el riure, lleus damunt la pell, escuma
que fuig amb l'aigua brusca.
El trenc, el xiscle
d'una cinta de serra: el plor d'un nen
esquinça violent.
"És potser el nen
que no hem fet, i que se'ns queixa."
Fill,
criatura dels altres, calla. Troba't
els dos que tu delates, pobres dos
que es van prometre, i no han sabut complir-se.
Temptador massa tosc, ens fas vergonya.
Troba qui t'ha volgut quan oferies
un altre cos. Rebolqueu-vos tots tres.