Enya

Comentari:

En la primera part Gonzales fa una esmena de l’esnobisme primerenc que el va portar a interessar-se pel jazz més elaborat, però ben aviat se centra en les qualitats musicals que fan d’Enya un dels seus ídols, la qualitat pura i etèria de la seva veu, la remembrança amb les cançons de bressol -Enya és una figura maternal i angèlica per al nostre pianista-, la musicalitat per sobre del sentit a les lletres –la seva col·laboradora Roma Ryan ha creat la llengua Loxian per a alguna de les seves cançons- i la seva insubornable ètica professional que l’ha fet una estrella internacional –"sail away, sail away, sail away..."- sense vendre la seva vida personal ni la seva música a la indústria publicitària. Ups! Finalment, Gonzales descobreix que "Only time" surt a un anunci de Volvo amb Van Damme.

Resum:

Raper gamberro com a Gonzales amb Peaches i pianista de formació clàssica que ha acabat enregistrant discs magnífics -"Room 29"- per a la mítica Deutsche Grammophone juntament amb Jarvis Cocker –Pulp- i sent un referent de la música contemporània, el geni canadenc escriu el seu primer llibre sobre un plaer no culpable: Enya. A diferència de "Música de mierda", de Carl Wilson, sobre Céline Dion, aquest no és un llibre d’autocrítica des de la talaia del bon gust. Gonzales és veritablement fan d’Enya sense complexes i aquest punt de partida és el que fa la seva lectura tan profitosa.