L'alegria que passa

Resum:

"Si la ploma només s’hagués de mullar en el goig de l’esperit, escriure qualsevol cosa seria un passatemps deliciós. Copiar només les alegries del món, veure el natural sempre bonic, no sentir cap altra cosa que no fos la llum durant la vida i, tot descrivint la bellesa, fer passar una bona estona a qui ho llegís; tot plegat fora una missió benaurada".
Així acaba Santiago Rusiñol (1861-1931) el llibre" Desde el molino" sobre la seva estada bohèmia a París entre 1890 i 1892. I així ens anuncia el que havia de regir la seva trajectòria pictòrica i literària d’aquells anys: una recerca de la bellesa a través dels suggeriments i els ambients del simbolisme i l’emoció. Però tota recerca de l’ideal ha d’acarar-se amb la realitat tard o d’hora. L’enfrontament de l’artista modernista amb la seva societat descabdella el fil conductor de l’obra que presentem, "L’alegria que passa" (1897-98), i hi arriba al seu punt de màxima tensió. Fou una de les obres de més èxit de l’autor.