«Qui viu veu moltes coses. Qui viatja en veu més», diu el proverbi àrab. Des d'èpoques remotes, el viatge ha estat concebut com una via per a la descoberta del món, per al coneixement profund i l'experiència vital, la formació intel·lectual i la creació, fins i tot, de la pròpia identitat. Escriure durant els viatges és, a més, una forma d'expressió de la subjectivitat. Però durant molts anys aquest procès tan enriquidor ha estat reservat exclusivament als homes.
Els textos de les viatgeres d'arreu són especialment valuosos perquè representen l'expressió d'una mirada femenina separada per fi de la tradició. Les dones viatgeres trenquen el seu destí de mares i àngels de la llar i conquereixen el món, un espai que sempre ha pertangut als homes. Aquesta ruptura els permet adquirir un bagatge cultural que fins llavors els havia estat negat i els dona l’oportunitat de formar-se una identitat pròpia en contacte amb cultures radicalment oposades als seus orígens. D’aquesta manera s’inicia un procés d’emancipació intel·lectual que determinarà el naixement de la tradició literària femenina el l’àmbit del viatge.
