En més d'un sentit

Resum:

Fa quaranta-sis o quaranta-set anys que Josep Basset recull ferros vells, i llaunes, i tubs de plom, i reixes, i barnilles de paraigües, i els converteix en escultures. Sempre que li ho deixen fer, als catàlegs de les exposicions estampa una paraula: «autodidacta». També li agrada escriure a sota de les fotografies de les seues escultures «soldadures de ferros vells». Defuig les grans paraules: «artista», «pintor», «escultor». La paraula «escultor», quan se la sent aplicar, li produeix un calfred a l'espinada.
Xavier Serra

El diàleg de Basset amb la matèria -amb les restes, amb els detritus- no és un joc còmode, no és una relaxació. Basset no desitja la bellesa per la bellesa, sinó que la recondueix -com a idea- cap a un escenari de crítica radical. Al meu entendre, l'obra de Basset qüestiona la nostra època i el sistema que la defineix: aquest capitalisme insaciable que tot ho converteix en deixalla, començant per les persones mateixes.