Història lingüística dels nostres peixos

Resum:

El lector trobarà en aquest llibre el llegat tradicional grecollatí (congre), contrastant amb la creativitat dels pescadors (treslliures); observarà els resultats del contacte amb altres llengües, com l’àrab (aladroc/seitó), el castellà (llenguado), l’occità (garneu), l’italià (dot) o un dialecte italoromànic, el genovès (anxova, rosseti); percebrà la unitat d’alguns lexemes (salpa, congre) enfront de la seva variació territorial (donzella, quetsémper); el meravellarà l’òxid de l’arcaisme (penegal), l’acollida de nous mots per la normativa (quetsémper), l’expansió cap a l’exterior (murcià pámpol; castellà rape; andalús mocina) o la presència d’algun mot fantasma (maxon), a voltes resultant d’una traducció espúria (llepapedres); l’estranyarà la lleugeresa d’alguns ictionimistes a l’hora de batejar espècies nouvingudes (japonès bessó). En suma, un festí de lèxic ictionímic que interessarà tant els especialistes com els amadors de la riquesa del nostre lèxic.