Carolina Cutolo. Romanticidio.

Original italià Fandango 2012. Edició catalana Proa. Edició castellana Blackie Books.

Totes dues traduccions del 2013 a càrrec de Bel Olid.

Cada cop que ens demanen consell sobre “un llibre divertit, per variar una mica de tanta cosa espessa i tanta guerra civil...” tenim tirada cap algun nòrdic o anglès, tipus Paasilinia o Bennett, per exemple. Però això de l’humor, com la colònia, és molt personal i no sempre l’encertes.
Avui recomano Romanticidi amb els ulls tancats, i us diré perquè.
D’entrada no m'atrau el títol, ni la portada, ni les ressenyes que sempre penso que és millor no llegir, mira tu quina contradicció si jo ara justament n’estic redactant una...
L’escriptora em resultava absolutament desconeguda. Carolina Cutolo sembla un nom sudamericà, però és una autora italiana, amb un cognom d’aquells que solem accentuar com si fos pla i sospito que és esdrúixol. De fet, podria ser de qualsevol indret del món. En aquest llibre, d’italians només hi ha els noms de pila i el fanatisme catòlic d’alguns personatges, tot i que això últim no és patrimoni exclusiu del Bel Paese. Si heu vist la pel•li Camino sabreu una mica per on vaig, encara que aquí no hi ha res dramàtic, per ordre expressa de la protagonista.

Romanticidi és una novel•la breu i lleugera d’unes 200 pàgines. Em va caure a les mans gràcies a la traductora, Bel Olid, de la qual penso que tot el que fa destaca per sobre de la resta.

En plena crisi de diumenge a la tarda, el vaig descarregar i llegir. És exactament el que es necessita en qualsevol tipus de crisi, sempre que tinguis uns pocs euros per pagar, una connexió a Internet, un aparell per llegir-lo, 6 horetes a la teva disposició i algú que et faci el sopar. També i ha altres modalitats, és clar, esperar que obri la llibreria o demanar-lo al teu veí o en una biblioteca pública.

Aprofito el catàleg de les biblioteques de Barcelona per fer un retallaenganxa de l’argument. Justament aquests dies que estic patint per en Schumacher. Ho sento, ja sé que no s’ha de confondre realitat i ficció i hi ha coses més importants per patir:

La Marzia és una cambrera de 25 anys que té una petita obsessió extravagant, un desig íntim inconfessable: morir d’una mort ridícula. I quasi ho aconsegueix quan un accident la deixa en coma. Vora el seu llit d’hospital desfilen parents, amics, amants i enemics... i ella, que els sent a tots, fa una lectura àcida de tot el que diuen i s’entreté atribuint a cadascun la recepta d’un còctel.

En algun puntet fluixeja, però em sembla que ho fa expressament, forma part d'un estil sense més pretensions que passar-ho bé. La història és creïble i està ben resolta, però al mateix temps és surrealista i fa girs inesperats. Els personatges són plans, plens de tòpics, els guapos molt guapos i les chonis molt chonis, i no hi ha grans descripcions, tret de comparacions sucoses com ara "El papa era per a la meva mare el que la gota de vermut és per a la ginebra del Martini Hemingway: no comptava una merda, però si no hi hagués estat, la vida de la mama hauria significat poc més que una ampolla de licor fàcil de trobar a qualsevol supermercat per pocs diners."

No cal fer distincions entre la gran literatura i els divertimentos com aquest, fresc, original, contemporani, sense dificultats en la trama ni el llenguatge. Atrevit, diferent, com tots els llibres que conec de Blackie Books, de fet. Conté referències a altres llibres i peces musicals, un detall que jo agraeixo, i reflexions interessants i sense prejudicis sobre la vida, l’amor, les relacions humanes i el vocabulari juvenil.

Com a valor afegit, inclou un apèndix amb les receptes dels còctels i la seva història.

Llegiu-lo. Val la pena. Hi trobareu una versió light entre Cinco horas con Mario i Hable con ella. Que em perdonin Delibes, Almodóvar i la Cutolo, a qui agraeixo la bona estona que m'ha regalat i desitjo molta sort, molts èxits i una vida tan intensa com jo li imagino.