« Tornar a la web de la Biblioteca Ramon Bordas i Estragués

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles de la categoria "UN CASTELLONÍ"

Un castelloní

Blanch fou un enamorat del seu poble natal i el seu entorn. El poble i els seus paisatges l’inspiraren en algunes de les seves composicions, com és el cas de la sardana que porta per nom Castellonina.

[1] Castellonina. 1944. Fons Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries.

O bé l'any 1948 dedicà una sardana a la societat Aires Nous, una entitat recreativa on s'hi duia una intensa vida cultural. Aquesta sardana s'estrenà per la Festa Major de la vila.

[2] Sardana Aires Nous. 1948. Fons Escola Muncipal de Música Antoni Agramont. Col·lecció Pere Cortada.

I no podem deixar de mencionar una missa dedicada al patró de Castelló d'Empúries, Sant Llorenç, que s'estrenà el 26 de juny de 1949 a la Basílica de Santa Maria de Castelló d'Empúries, amb motiu de la festivitat de Sant Pere.

[3] Missa de Sant Llorenç. 1949. Fons Escola Muncipal de Música Antoni Agramont. Col·lecció Pere Cortada.

A l'ofici de la festa de la Candelera de 1953  es va interpretar la Missa de Sant Llorenç  i els Goigs dedicats a la Verge de la Candelera, ambdues peces del Mestre Blanch.

[4] Programa de la festa de la Candalera de Castelló d'Empúries. 1953. Fons Rafael Blanch Via.

El mestre Blanch tenia un racó a la vila que sembla ser que l’inspirava especialment, i on es creu que va escriure la sardana La Cargolada: la Mare de la Font. Quan hi anava la família del mestre, els adults feien callar els més menuts dient-los: “Silenci, calleu, que l’oncle vol sentir els ocells com canten”.

[5] Puig, Manel. “Mare de la Font”. Empordà. 13/06/2017.



[6] La Cargolada. 1946. Fons Escola Muncipal de Música Antoni Agramont. Col·lecció Pere Cortada.

A banda de dedicar-se a la seva tasca professional, Blanch també s’implicà en la política del municipi. El gener de 1934, i fins l’inici de la guerra civil, fou conseller de la Lliga Catalana a l’Ajuntament de Castelló d’Empúries, sota la presidència de Josep Bordas de la Cuesta.

El 15 de febrer de 1934 pren possessió de la seva acta de conseller i a l'acta  d'aquesta hi consta que "El senyor Blanch per la minoria manifesta que es presenten en so de pau i no de guerra, i que si els plau la tasca que realitzi la majoria no podran més que prestar llur col·laboració".


[7] Acta de la Comissió Municipal de Govern de 15 de febrer de 1934 de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries a través de la qual Blanch, juntament amb dos consellers més, passen a ocupar els seus escons. Fons Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries.

La seva figura no va estar exempta de polèmiques: un parell d’anys abans d’entrar com a conseller a l’Ajuntament castelloní, aparegué al setmanari L’Empordà Federal un article de l’escriptor Luis Ruiz Contreras titulat “La política del odio”, on es relatava la discussió que va tenir lloc entre Blanch i Ruiz Contreras entorn del món de la política.

Aquest incident va sorgir arran de que coincideixen a l'autocar que feia el trajecte a Figueres per una banda en Ruiz Contreras i en Blanch Reynalt i, per l'altra, el binomi políticament rival d'en Blanch, l'alcalde Bordas de la Cuesta i el tinent d'alcalde, el cafeter Farreró. Blanch acusa Ruiz Contreras de tenir una especial deferència cap a les autoritats castellonines i això refreda la relació entre ells. Aquesta anècdota es tradueix en uns articles en forma de carta al setmanari "Empordà Federal",  on Ruiz Contreras acusa Blanch de fomentar l'odi.

  

[8] Blanch Reynalt, Josep; Ruiz Contreras, Luís. Tribuna lliure: “·La política del odio. dos cartes”. Empordà Federal. 10/09/1932. Fons Rafael Blanch Via.

La rèplica de Blanch no és féu esperar. El 24 de setembre publica un escrit on li rebat tots els punts de què l'acusa Ruiz Contreras. Comença dient: "A la sèrie d'inexactituds que vostè, amb estil d'home acienciat, públic, haig de fer-li les següents objeccions. No és veritat que me haya taponado los oidos com vostè diu per a escoltar el que es proposava dir-me, segons la seva del 22 del mes passat, car vaig creure acceptar la proposta declarant-me restar a punt de rebre'l durant tretze hores de cada dia...". I així continua tot l'escrit.

[9] Blanch Reynalt, Josep; Ruiz Contreras, Luís. Tribuna lliure: “·La política del odio. dos cartes”. Empordà Federal. 24/09/1932. Fons Rafael Blanch Via.

Dir però, que finalment es renova l'amistat entre aquests dos personatges.

I és que el mestre Blanch mantingué una excel·lent relació amb alguns contemporanis, com és el cas de Carles Fages de Climent, el qual li dedicà alguns versos:

Per què ompliu, Mestre Blanch,
Tan complicats pentàgrames,
que els músics suen sang
i les tenores llàgrimes?

[10] Fages de Climent, Carles. Epigrames. [Figueres]: Brau, 2002.

Si bé aquests dos castellonins no eren de la mateixa generació, ja que Blanch comptava amb catorze anys més que Fages, ja a partir dels anys vint, quan tots dos destaquen en el món cultural empordanès, un en el camp de la música i l'altre en el de la literatura, que comencen a establir lligams d'amistat, com es desprèn del següent document: Fages l'any 1942 emprem una productora cinematogràfica amb el nom de "Produccions de Climent" i encarrega al seu amic Blanch el lema musical de l'empresa, per la qual cosa Blanch li entrega l'obra el Toc del Combregar General, que instrumenta per a gran orquestra.

[11] Carta de Carles Fages de Climent dirigida a Josep Blanch. 1942. Fons Rafael Blanch Via.

Josep Blanch també elogia la figura de músics castellonins:  l’any 1944 en un Document article necrològic amb motiu de la mort del seu mestre de fiscorn, Pau Guanter, conegut com a “Rossinyol” li dedica tot un seguit d’elogis en un retrat biogràfic:

[12] Escrit de Josep Blanch en motiu de l'homenatge en memòria de Pau Guanter, que es va fer a Calella l'any 1944. Recollit a Homenatge a la Cobla "Els rossinyols". Ajuntament de Castelló d'Empúries. 1986. Fons Constantí Turró Fontclara.

Al llarg de la seva vida també s’involucrà en l’activitat cultural del poble. Una noticia apareguda a la revista L’Espiga ens explica que el mestre Josep Blanch

“ha acceptat generosament la comanda de posar en música l’obra teatral que amb el nom de “Pastorets de Tradició” està escriguent mossèn Tomàs Miralpeix per a la nostra entitat Esplais....”

[13] L’Espiga. 26/01/1936. Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries.

En l’àmbit de la docència musical, Blanch no va limitar-se a les lliçons de música i l’any 1945 va fundar una petita banda, formada per alguns dels alumnes de l’escola, que amenitzava les festivitats castellonines. Així mateix, va compondre diverses peces “expressament per a "l’Orquestra dels nois de l’Escola de Música Municipal de Castelló d’Empúries”, tal com podem observar en aquesta partitura:

[14] Rosa de Maig. 1946. Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries.

També realitzava arranjaments per als seus alumnes, com és el cas d'aquesta Suite Le petit voyageur.

[15] Bortkiewicz, Serge. En Traineau. Nº 2 de la Suite Le Petit voyageur. Fons Rafael Blanch Via.

I els hi preparava lliçons:

   

[16] Lliçons preparades pel mestre Blanch per als nois de l'Escola Municipal de Castelló d'Empúries. Fons Rafael Blanch Via.

Entre aquests alumnes hi havia els músics Miquel Vidal, Jaume Palau, Sebastià Carreras, Josep Gironell, Salvador Vidal, Miquel Marmer, Josep Joli, Daniel Coll, Jordi Pujol, Albert Teixidor, Josep Genís, Joan Farrés, Pere Cortada, Josep Llorens, Amadeu Puig i Josep Sala. Tots ells foren testimonis de la seva personalitat. L’historiador Albert Compte, el qual també en fou alumne, descrigué Blanch i la seva docència amb aquestes paraules:

“Pels que hem estat deixebles seus – i n’hi ha d’escampats arreu- el record més vívid del nostre senyor Blanch... crec que és la seva labor didàctica. Penso que tots estarem d’acord que fou un gran mestre...”

[17] Lluís Albert ... [et al.]. El mestre Blanch i el seu temps. Castelló d'Empúries: Ajuntament de Castelló d'Empúries, 1988.

Delegat protecció de dades Privacitat Avís legal