Preferiria no fer-ho
“Un autor imprescindible. Si no existís s’hauria d’inventar.” (Albert Mestres)
Amb aquesta rotunditat començava la sessió dedicada a Henry James. Si ho comparem amb altres clàssics llegits al club o amb obres del mateix autor, la lectura de Washington Square, tot i la seva nitidesa i perfecció estilística, ens va semblar senzilla. Potser ara és el moment de descobrir altres novel·les que ens va recomanar l’Albert, sobretot El que Maisie sabia (1897) la història d’un divorci vist amb els ulls d’una nena, la filla. James innova en aquest sentit: relata des de la mirada dels personatges, a diferència, per exemple, del seu contemporani Flaubert que a Madame Bovary dissecciona la situació des de tots els punts de vista. James entra dins dels propis personatges.
Aquest és un fragment inicial del llibre. Hi reconeixem el to irònic de James i la intuïció premonitòria del que en el futur serà la custòdia compartida.
La deuda le fue condonada merced a este acuerdo y la niña fue repartida siguiendo un método digno del tribunal de Salomón. Se la dividió en dos y las dos mitades se repartieron equitativamente entre los disputantes. La tendrían consigo, por turnos, seis meses cada uno: la niña pasaría la mitad del año con cada uno de ellos. Esto pareció una extraña resolución judicial a ojos de aquéllos que aún estaban parpadeando ante la feroz luz arrojada desde el tribunal: una luz a la cual ninguno de los dos progenitores había figurado en absoluto como un ejemplo edificante para la infancia y la inocencia. Lo que se habría podido esperar después de las pruebas aportadas habría sido la designación, in loco parentis, de alguna idónea tercera persona, algún amigo respetable o por lo menos presentable. Por lo visto, empero, el círculo de los Farange había sido rastreado en vano en busca de tal adorno; conque la única solución que al final pudo allanar todas las dificultades fue, exceptuando ingresar a Maisie en un orfanato, la repartición del ejercicio de la tutela de la forma que ya he constatado. (Lo que Maisie sabía)
Tot el text: Lo que Maisie sabía
Washington Square (1880) és la lluita d’una dona per superar la misogínia del seu pare, la història d’una persona que es troba en una situació desvalguda però que, malgrat tot, construeix la seva pròpia vida, una supervivent dins del seu medi. Un tema que vam discutir força perquè les opinions no eren compartides. El que sí que hi veiem és la confrontació entre un pare cínic i dèspota i la seva filla, una dona captiva de les regles socials, un personatge que evoluciona dins del relat, l’únic que ho fa.
Washington Square és una novel·la que té la seva versió cinematogràfica: La Heredera (The Heiress), dirigida per William Wyler l’any 1949 i protagonitzada ni més ni menys que per Olivia de Havillant i Montgomery Clift. He trobat un fragment del final de la pel·lícula, quan Morris torna després de la mort del doctor Sloper. Hi veureu unes interpretacions brillants que us faran reconèixer immediatament els personatges de Catherine i el seu pretendent. L’actitud d’ella és exactament com us l’heu imaginada. Ai aquest: "Lo intentaré"! Increïble.
Per allunyar la filla d’una mala decisió, el pare se l’endú a Europa en un viatge que dura dos anys i que ella repeteix posteriorment. Aquest viatge era conegut com El Grand Tour, un recorregut per Europa que acostumaven a fer les classes benestants americanes i angleses. Els inicis del turisme actual.
Us recomanem també de les novel·les de fantasmes de Henry James, títols com Un altre pas de rosca (1898) on hi recrea un ambient inquietant i ambigu que tindria la seva versió contemporània en pel·lícules com Los Otros de l’Amenábar.
La història ens havia mantingut al voltant del foc, gairebé sense respirar, però amb l’excepció del comentari obvi que era una història horripilant, que és el que essencialment hauria de ser, la nit de Nadal, un relat estrany en una casa vella, no recordo que es digués res fins que algú va afirmar que era l’únic exemple que coneixia d’una criatura que havia tingut una aparició semblant. (Un altre pas de rosca)
El retrat del pretendent Morris ens va guiar cap altres protagonistes literaris igualment indolents. Així és com vam anar a parar a Bartleby, el personatge creat per Herman Melville que ens va donar la frase de la nit: “Preferiria no fer-ho”, una sentència que el conduirà directament a la seva destrucció personal, un personatge que, com va dir la Rosó, “fuig de sí”. Una sentència de mort.
L’Esdres va conduir Bartleby cap a Rússia i va relacionar-lo amb l’obra d’ Iván Goncharov: Oblómov (1859), el nom d’un jove sense inquetuds, inútil i gandul, que fins i tot ha donat nom a una síndrome. Una malaltia que no patim pas nosaltres, per sort.
Estar tumbado no era para Oblómov una necesidad como lo es para el enfermo o para el que tiene sueño, ni una casualidad como para el que está cansado, ni siquiera un placer como para el perezoso: era su estado normal. (Oblómov)
D'Amèrica a Rússia, de James a Goncharov, una part més del Grand Tour literari que anem construint amb el club de lectura . I ara, si voleu viatjar una mica més per James, us proposem alguns destins.
Pròxima parada: Txékhov