Albert Roig per Albert Mestres
Tinc clar des de fa molts anys, des que va publicar la primera versió de Córrer la taronja (1989), un llibre extraordinari ple d'imatges verbals i sonores i mentals, que l'Albert Roig (1959) és un dels poetes d'avui més interessants i sens dubte més singulars. Però a més a més La tempesta (2011), guanyador del Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona del 2011, és un capítol a part. És cert que el llibre és ple de referències literàries a Shakespeare, per exemple, però també a molts altres, i on retrobem aquell Rilke amb què havíem ensopegat en llegir Parcerisas, però Roig hi adopta un llenguatge pròxim que fa els poemes d'alguna manera transparents i llaminers.
(Si cliqueu damunt del llibre enllaçareu amb el text sencer)
La poesia d'aquest llibre, que toca l'adéu a la joventut, el dolor de la pèrdua, però també la potència de l'amor i el tremolor de la paternitat, és lluminosa i gustosa. Això sí, tornem a topar amb aquell tipus de poesia, com ja ens ha passat altres vegades, que ens exigeix un esforç però que ens acaba resultant tan gratificant.
Albert Mestres
Teixeixen les estrelles l'etern sudari damunt meu.
Aquí hi ha el vas. Allà les sudes i els basars.
Però sàpigues que tot el que n'has pres ho has de tornar.
Vas d'Abu Bakr, El Caire